El banquer innominable de la ‘grandeur’ francesa

Horace Finaly va ampliar a escala planetària un banc des del qual mai va deixar de fer política

3 min
Horace Finaly
 1871-1945

L’abril del 1934, el diari madrileny La Tierra dedicava un espai titulat “La veu dels seus amos” a parlar de la llibertat de premsa a França. El resultat era una llista demolidora de la vinculació de la majoria de les capçaleres importants amb la gran indústria i la banca, però, sens dubte, qui s’enduia el premi gros era Horace Finaly: “És el financer totpoderós, que ningú s’atreveix ni tan sols a anomenar”.

Aquest innominable havia nascut a Budapest el 1871 i va morir a Nova York coincidint amb el final de la Segona Guerra Mundial. Un arc temporal molt simbòlic que viatja pels centres de poder: nascut al gran imperi de finals del segle XIX -l’Imperi Austrohongarès- i mort a la potència emergent tres quarts de segle més tard. Més definicions: segons un llibre sobre banca publicat a França el 1962, Finaly va ser “el darrer gran banquer, un veritable gran banquer amb llicència per desplegar tota la seva personalitat, per imposar la seva política i filosofia dels negocis i per emprar, segons la seva inspiració, la potència gegantina que tenia el banc que dirigia”.

El seu pare, el jueu hongarès Hugo Finaly, ja havia establert relacions amb els financers francesos, sobretot amb la família Rothschild, gràcies als contactes del seu cosí, baró de Landau. La carrera professional a la banca del Finaly pare va marcar de manera decisiva el que seria la trajectòria del fill, però aquest últim va multiplicar l’èxit i el poder del pare. Llicenciat en dret, va entrar a treballar amb el canvi de segle a l’entitat que dirigia el seu progenitor, Banque de Paris et des Pays-Bas, que avui coneixem com a Paribas. Des d’aleshores la seva carrera va ser meteòrica: al cap de dos anys ja era apoderat i responsable de l’expansió internacional (va obrir seus a Bulgària i Noruega), i tres anys més tard va ser ascendit a subdirector. A partir d’aquell moment, la seva activitat internacional es va disparar, perquè va crear la Banca Franco-Japonesa i va entrar al consell d’administració de la Banca Privada, de la Banca del Pays du Nord i de la Banca Commerciale Italiana.

L’arribada de la Primera Guerra Mundial seria el factor que permetria a Finaly fer el salt professional definitiu. La seva lluita en el camp financer contra els alemanys va ser molt destacada, i n’és un exemple clar el seu suport a la Compagnie Nationale des Matières Colorants, clau com a proveïdor de substàncies químiques de l’exèrcit francès i que pretenia arrabassar en el futur el mercat al gegant alemany BASF. Aquest segon propòsit va resultar una decepció per a Finaly -que ho va viure com una traïció-, perquè l’empresa química gairebé no va competir amb els germànics i s’hi va acabar associant. Al final del conflicte, el 1919, Finaly va pujar l’últim graó a l’escalafó del banc: va ser nomenat director general. En els anys següents va continuar l’expansió, conquerint mercats a Sud-amèrica, Turquia, Síria i fins i tot la Xina.

Per enfortir la indústria local i després del fracàs de la Compagnie Nationale des Matières Colorants, va prendre el control de la indústria elèctrica a través de les dues companyies principals i també va posar un peu al món del petroli, que s’ensumava que era un sector de futur. Davant l’avanç de l’anglo-neerlandesa Royal Dutch Shell amb el suport del banc francès Lazard, Finaly va crear una joint venture amb la Standard Oil de Rockefeller, amb un 51% del capital per al Banc de París.

Convençut que un gran banc de negocis no podia ser apolític, va donar suport primer a la dreta i després va finançar l’esquerra, fins al punt d’influir en els governs. Els conflictes que va generar la seva proximitat a la política es van tancar en fals amb la contractació el 1931 com a president del banc d’Émile Moreau, exgovernador del Banc de França. La relació amb Finaly va ser nefasta des del començament i la lluita va acabar quan Finaly va donar un cop d’efecte dimitint de la direcció general després de sis anys de disputa. Vuit anys després desapareixia un home irrepetible, que va dur la banca francesa a competir amb els anglosaxons i que va viure amb l’obsessió de la reconciliació europea després del desastre de la Gran Guerra.

stats