Les aplicacions podrien reduir els contagis a la meitat

“Distància, mans, mascareta”. Fa mesos que aquesta tríada de mesures s’ha erigit en l’estratègia principal per controlar la propagació del coronavirus. Però a aquestes mesures, que ja es van fer servir durant la pandèmia de grip del 1918, se n’hi podria afegir una altra, més pròpia del segle XXI: “Distància, mans, mascareta i apli”. Té sentit aquest afegitó? Tot un seguit d’estudis científics publicats recentment diuen que sí.

El primer es va fer a l’illa canària de La Gomera el mes de juny passat amb l’aplicació Radar Covid, desenvolupada pel ministeri d’Afers Econòmics i Transferència Digital espanyol. Hi van participar prop de tres mil persones i els resultats s’acaben de publicar a la revista Nature Communications. Com que la incidència en aquells moments era molt baixa, els científics van simular els casos positius. Però la mobilitat dels voluntaris era real i, per tant, també ho eren els patrons de contactes que tenien amb altres persones.

“Si la gent descarrega l’aplicació i introdueix els codis que rep del sistema sanitari en cas de ser positiu, l’aplicació permet traçar 6,3 contactes estrets de mitjana per cada positiu”, explica Lucas Lacasa, investigador en matemàtiques aplicades de la Queen Mary University de Londres que va encapçalar l’experiment. En contrast amb aquesta xifra, el rastreig manual va aconseguir identificar una mitjana de tres contactes per cada cas positiu. Més enllà del nombre, una de les diferències principals és que el rastreig manual identificava contactes coneguts de les persones que havien donat positiu, mentre que l’aplicació permetia identificar també contactes desconeguts.

L’efectivitat de l’aplicació en un brot

La xifra dels tres contactes identificats manualment, a més, es va donar en un moment en què el sistema de rastreig no estava saturat per una incidència elevada. “Quan hi ha un brot aquest nombre es redueix, però el 6,3 es manté”, diu Lacasa. A més, l’aplicació és més ràpida que el rastreig manual, amb la qual cosa es poden aïllar els positius potencials abans i estalviar-se nous contagis.

Un altre estudi al Regne Unit, pendent de publicació a la revista Nature, ha conclòs que gràcies a l’aplicació desenvolupada pel govern britànic es poden identificar 4,4 contactes per cada positiu, mentre que el rastreig manual en troba una mitjana d’1,8. “Les diferències entre els dos estudis es poden deure a motius geogràfics i de mobilitat o culturals”, explica Lacasa: “De tota manera, són resultats coherents entre si i també respecte a estudis que s’han fet anteriorment”.

A Suïssa, segons un estudi pendent de revisió, s’ha vist que l’aplicació utilitzada ha augmentat en un 5% el nombre de persones en quarantena, un 17% de les quals han sigut positius. Segons l’estudi britànic, a més, per cada augment de l’1% en el nombre d’usuaris de l’aplicació, sempre que la utilitzi més d’un 15% de la població, es pot reduir el nombre de contagis entre un 0,8% i un 2,3%. Per tant, considerant el valor mitjà d’una reducció de l’1,5%, això vol dir que si la fes servir un 50% de la gent es podrien evitar més de la meitat dels contagis.

Al Regne Unit el 28% de la gent ha descarregat l’aplicació, mentre que a Espanya la taxa de descàrregues se situa en el 17%. Ara bé, la utilització de l’aplicació és força desigual a les diverses comunitats autònomes, que són les que n’han de promoure i gestionar l’ús.

Una “frustració gegant”

A Cantàbria, Astúries, el País Basc i Galícia s’ha sol·licitat un codi per a cada positiu, però a la resta d’Espanya se n’han sol·licitat molts menys. Aquests codis són fonamentals: les autoritats sanitàries l’han de proporcionar a cada positiu perquè l’introdueixi a l’aplicació i s’activi el rastreig automàtic de contactes. A Catalunya se n’han demanat prop de 8 per cada 100 positius.

En tot cas, de tots els codis sol·licitats, se n’han introduït pocs a l’aplicació. A Astúries, que és on més s’ha fet, els han introduït un 6,6% dels positius. A Catalunya ho han fet el 0,4%. “La frustració és gegant: hi ha un coll d’ampolla contra el qual no podem fer res”, comenta Lacasa.

Segons el seu parer, aquest coll d’ampolla és que ni el ministeri ni les comunitats autònomes han fet prou perquè l’aplicació faci tot el servei que pot fer. Al Regne Unit, per exemple, es va enviar un SMS a tota la població i es van fer campanyes a tota la premsa. “A La Gomera vam fer una campanya amb estands al carrer i presència als mitjans de comunicació i al transport públic que va durar quinze dies, però a escala estatal no s’ha fet”, es queixa.

La qüestió de la privacitat no hauria de ser un impediment: “Les aplicacions respecten tant la privacitat que les dades que en podem extreure els investigadors són ben poques”, assegura. “Això sí, sabem que si es fan servir poden ser molt útils per tallar cadenes de transmissió”.