Antonio Fenoy, un guàrdia civil d’esquerres

PollençaTots els ulls estaven fixats en aquelles flames que anaven creixent, agafant força i que en mig minut varen reduir a un munt de cendra l’uniforme que aquell home havia vestit els darrers dotze anys. Eren les deu del matí del 14 de juny de 1937 i tots els guàrdies del destacament eren al pati de la Comandància de la Guàrdia Civil de Palma –en acte de formació i armats– per presenciar l’expulsió fulminant del cos d’Antonio Fenoy Blanes. La posada en escena culminava en el moment que li havien tret la guerrera i li havien pegat foc, i aquella reminiscència d’acte de fe havia aconseguit per uns instants apaivagar les mirades de menyspreu dels seus antics companys. 

Antonio Fenoy feia set mesos que havia estat traslladat de Valldemossa a Pollença, i llavors l’havien destinat a la guàrdia del camp de presoners del Port de Pollença. Allà, amb la resta de guàrdia civils del destacament i milicians, vigilava un centenar d’homes transformats en mà d’obra d’esclava, obligats a picar pedra i que encara havien de donar gràcies que no els haguessin mort per qualque cuneta. 

Proves comprometedores

Aquell matí, però, el comandant de la Guàrdia Civil, que tenia notícies que Antonio Fenoy mostrava una conducta de “marcada indiferència i menyspreu cap al Movimiento”, els havia fet una visita per investigar-ho. Va fer formar tots els homes del destacament i els va demanar si creien que Antonio Fenoy era digne de vestir l’uniforme del cos: tots varen contestar que no. En el registre que li varen fer al pavelló del quarter que ocupava li varen requisar proves comprometedores: La pau perpètua de Kant, España invertebrada d’Ortega y Gasset, El 18 de Brumari, de Marx; Consideracions intempestives i Així parlà Zaratustra, de Nietzsche. Però, a més, una carta on criticava un discurs del Caudillo i unes notes escrites en què enaltia la República i el proletariat, a la vegada que criticava els actors del nou ordre incloent “aquelles prostitutes de Falange femenina” que es dedicaven a incitar els homes a la matança. Amb tot això, i els mals antecedents que tenia, Antonio Fenoy ja estava sentenciat abans que ni tan sols el jutjassin. 

I és que Fenoy ja havia estat arrestat a la Comandància just després del cop d’estat durant un mes –i el posterior trasllat a Pollença també formava part del càstig– ja que a Valldemossa s’havia negat a signar l’acta després d’haver estat enviat a clausurar la Societat Obrera Valldemossina. Havia tractat els seus companys de sublevats, dient que ell només acatava les ordres del govern legítim, i fins i tot havia parlat amb un dels carrabiners per si podia comptar amb ells per intentar agafar el control del poble i resistir. 

Per tot això, aquell 14 de juny de 1937 no només el varen expulsar de la Guàrdia Civil, sinó que també el deixaren detingut a Can Mir i l’Auditor de Guerra ordenà que s’iniciassin els tràmits de judici sumaríssim. En només nou dies el comandant Joan Florit havia instruït la causa i s’havia fet el consell de guerra. El fiscal va qualificar el delicte comès com a adhesió a la rebel·lió i demanà la reclusió perpètua. El tribunal, però, dictà sentència: pena de mort. De res serviren els arguments del defensor, ni les cartes en la seva defensa que Josep Pons –falangista de la Vieja Guardia– i el subcap de la Falange d’Esporles feren arribar al tribunal. L’Auditor de Guerra, per acabar-ho de tancar, va descartar la proposició d’indult “dada la perversidad del condenado”. Finalment, la nit del 18 de juliol, el jutge es traslladà a Can Mir per comunicar a Antonio Fenoy que a les cinc i mitja del matí de l’endemà seria executat a les tàpies del cementeri. 

Mestre, el metge indecís

Un joveníssim Bartomeu Mestre Mestre donava voltes dins el llit i no podia dormir. Feia poc que s’havia llicenciat en Medicina i just després havia estat mobilitzat com a soldat de quota i destinat a la companyia de Sanitat Militar. El cop d’estat l’havia sorprès aquarterat a l’Hospital Militar i aquella nit en feia exactament un any. Era el 19 de juliol de 1937 i feia unes hores que el seu cap li havia entregat un ofici que començava amb les paraules “Personal y reservado” tot en majúscules. 

A les 4 h de la matinada, encara fosca negra, s’aixecà, es posà l’uniforme i sortí al carrer: l’esperava un cotxe oficial per dur-lo fins al cementeri, on l’enviaven a certificar la mort –l’assassinat– d’un condemnat. Passat el manicomi, la Guàrdia Civil feu aturar els cotxes i l’alferes metge Bartomeu Mestre continuà a peu fins a les tàpies.

No sabia a qui havien d’executar, ni el seu nom, ni el seu passat... però veient els calçons verds grisos que duia el condemnat pogué intuir que els qui dispararien els fusells havien estat fins feia ben poc els seus companys d’armes. Antonio Fenoy, que havia sortit d’un cotxe, emmanillat i sense guerrera, duia una camisa blanca que es va arromangar tan bon punt el desfermaren. Es va fer una abraçada de comiat amb el seu amic i defensor Rodrigo del Hoyo i es va acostar a la tàpia. Estava serè i no va voler que li tapassin els ulls. Antonio Fenoy mirava de cara l’escamot de guàrdia civils que empunyaven els fusells i el jove alferes metge aguantà la respiració. Antonio Fenoy va alçar el braç amb el puny estret i amb una veu potent va cridar “Viva la libertad” una fracció de segon abans de caure atravessat per les bales. Bartomeu Mestre va sentir com el cridaven i s’acostà –amb les seves pròpies paraules– a aquell mort que encara tenia la paraula ‘llibertat’ als llavis. Li prengué el pols i el cor ja no bategava, però el tinent de la Guàrdia Civil volia saber si li havia de pegar el tret de gràcia i davant el silenci atabalat del jove metge, que no sabia què dir, disparà al cap d’aquell home que amb els ulls oberts i el puny estret mirava cap a l’infinit. Eren les cinc i mitja i ja començava a clarejar. Els capitosts partiren, el frare mormolà unes paraules i els guàrdies civils de l’escamot desfilaren ritualment per davant del cos d’Antonio Fenoy, mentre la seva camisa blanca s’anava tenyint de roig.