Viatge a una sala de cinema en temps del covid-19

Com tot a la nova normalitat, el fet d’anar al cine s’ha convertit també en una cosa ben estranya i -reconeguem-ho- una mica desencoratjadora. Ens vam passar tres mesos sense cartellera cinematogràfica i, quan ha tornat, ens l’hem trobada considerablement escapçada, tant de sales com de títols. Dels cinemes que hi ha a Mallorca, i que ja de per si no són gaires, només dos han gosat obrir, de moment, les portes, i són dues multisales de sengles centres comercials: les de l’Ocimax i les del FAN Mallorca Shopping, pertanyents -respectivament- als grups Aficine i Artesiete. Pel que fa als títols, hi ha reposicions de clàssics com Cinema Paradiso (per motius obvis, per a qui conegui la pel·lícula: per a qui no la conegui, no els explicarem) i Apocalypse Now, que sempre està molt bé però que és per als amants de les experiències extremes: un film extraordinàriament llarg, extraordinàriament violent i extraordinàriament bell i pertorbador. Una meravella, però, per això mateix, no feta per ser vista cada dia, ni qualsevol dia. I segurament no en temps de pandèmia.

A banda d’aquestes reposicions, hi ha un parell de propostes de dibuixos animats, un parell més de pel·lícules de por amb pinta de dolentes i poca cosa que cridi l’atenció (en el nostre experiment ens vam decantar per The Gentlemen, de Guy Ritchie, molt divertida, molt recomanable i amb un Hugh Grant esplèndid). Es veu que fins a dia 31 d’aquest mes no arribaran les pel·lícules que se suposa que han de ser els èxits de l’estiu, començant per Tenet (una nova anada d’olla del gran Christopher Nolan), Los nuevos mutantes (superherois) i la contribució espanyola a càrrec de Santiago Segura amb la segona part de Padre no hay más que uno, que en una exhibició d’originalitat ha titulat Padre no hay más que uno 2. També propostes infantils com Mulan, de Disney (però en una d’aquestes lletges versions que fan ara, amb actors de carn i ossos), la primera aventura a la gran pantalla del meu heroi Bob Esponja (no me la pens perdre) i el Pinocchio de Roberto Benigni, que evidentment fa molta gola de veure.

Aquestes són les pel·lícules que distribuïdors i exhibidors esperen que facin acudir la gent al cinema, i farà falta que siguin efectives, perquè de moment la cosa està prou mústia. I no perquè hi falti cap detall: hi vam trobar fins i tot (o hi ha sobretot, hauríem de dir, perquè s’ha convertit en una part indispensable del negoci) el taulell de les crispetes, els refrescs i les llepolies. La taquillera despatxava les entrades amb una energia que feia pensar que estava il·lusionada, i els guàrdies amb els seus uniformes les comprovaven -les entrades- i donaven indicacions cap a la sala amb una cortesia irreprotxable. Tothom anava amb mascareta, per descomptat, tant el públic com el personal del cinema, però se la podien treure -ara ja no ho sé, després de les noves disposicions preses durant aquest setmana- una vegada es trobaven asseguts dins la sala. Ara bé, aquí arribava precisament una part del drama.

Un efecte desolador

Les sales d’aquests multicinemes són enormes, i trenta o quaranta persones (no n’érem més, un dissabte a les deu de la nit) repartides per les seves butaques en parelles o en grupets de tres o quatre o cinc fan un efecte més aviat desolador. Les entrades estan numerades, i la taquillera es va assegurar de repartir-les de manera que els diferents grupets quedassin ben allunyats els uns dels altres (si la sala estigués plena, s’haurien de deixar x butaques buides entre una persona i la següent). Se suposa que les persones que entren juntes tenen entre elles vincles -sentimentals, familiars, eròtics- que justifiquen que puguin seure també plegades. Per descomptat, ningú no ho pregunta ni demana res que ho acrediti. Podem imaginar escenes en què la taquillera es vegi també en l’obligació d’haver-ho d’aclarir.

-Que són parella, vostès?

-Sí -contestaria ell.

-No -respondria ella, simultàniament.

O a l’inrevés. També podria succeir que la taquillera acabàs formulant les seves pròpies conclusions:

-Ja es veu que no són parella, vostès, encara que poden passar com si ho fossin si un no s’hi fixa gaire. Surten plegats per fer alguna cosa, però, a pesar d’això, al senyor se li veu que no descarta un atac a la senyora en sortir de la pel·lícula, o fins i tot tocar-li la mà mentre la veuen fingint que ho fa sense adonar-se’n. Li recoman que no ho faci, perquè si ho prova s’endurà un moc de categoria, no és així, senyora?

Decididament, una taquillera xafardera i inquisidora donaria una mica d’animació a aquest ambient afligit, de mascaretes, de gels hidroalcohòlics a cada passa i de sales molt més buides que plenes. Abans de començar la pel·lícula va sortir una versió renovada de l’anunci del movierecord, i un altre de la mateixa empresa convidant a tornar a començar: l’anunci mateix, però, desprenia melangia i incertesa, com gairebé tot en aquests temps. En sortir cap a l’exterior a través del típic passadís inhòspit, tothom es tornava a posar les màscares i en tocar al carrer es dispersava, perquè ja era quasi mitjanit i, per tant, l’hora indicada per plegar veles (excepte per als autors de botellades i de festes dins aljubs o safareigs a foravila). Tal vegada, mentre no es trobi una vacuna, els cinemes només haurien d’exhibir La nit dels morts vivents i La invasió dels ultracossos, per estar en sintonia amb l’estat d’ànim general. Assistir al cinema -o a una funció teatral, o a un concert, sempre respectant les normes- s’ha convertit en un acte de militància. I la meva recomanació és que, mentre se’ns permeti, els facem.