DRETS

“Totes les dones hem patit assetjament sexual algun cop”

Triomfa a les xarxes la campanya “A mi també” per denunciar públicament les agressions sexuals

Quan la Marta -nom fictici- estudiava a la universitat, va anar al despatx d’un professor per parlar de la possibilitat de fer un treball perquè no podia assistir a les seves classes i ell li va dir que si a última hora tornava sola al despatx podrien trobar la manera “d’aprovar l’assignatura sense que ningú ho sabés”. “I així estarem tots dos contents”, li va etzibar. Un vespre de cap de setmana, la Susanna era al metro amb una amiga quan va notar que una mà li tocava el cul. “Em vaig quedar parada, preguntant-me com carai s’havia atrevit a tocar-me d’aquella manera”, explica. La Laia recorda que quan era adolescent, un home la va abordar al carrer i la va enganyar per acompanyar-lo a un portal, on ell es va masturbar. Totes tres han penjat aquesta setmana al seu mur de Facebook un concís: “ Me too ”, és a dir, “A mi també”. Es tracta d’una campanya que ha triomfat a les xarxes socials i en què dones de tot el món s’han unit per denunciar que elles també han sigut assetjades sexualment.

La iniciativa va sorgir de l’actriu Alyssa Milano arran del cas del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, acusat de violacions i abusos sexuals. “A mi també. Si totes les dones a qui han assetjat o agredit sexualment escriuen «A mi també» a l’estat [de Facebook], podrem captar la magnitud del problema”, va escriure Milano a Facebook. Va ser així com va popularitzar el hashtag #Metoo. Hollywood ha trencat el silenci, però darrere han arribat milers de dones d’arreu del món que aquesta setmana han inundat les xarxes amb denúncies d’assetjament sexual. A França han fet servir el hashtag #Balancetonporc (Denuncia el teu porc).

“Totes les dones hem patit en algun moment una situació d’assetjament”, diu contundent la sexòloga Francisca Molero, de l’Institut de Sexologia de Barcelona. El mateix creu Begonya Enguix, antropòloga i experta en temes de gènere de la UOC. “Amb més o menys insistència, a totes les dones que conec els ha passat”, diu. “La millor enquesta és la que pots fer a les dones que tens a prop. Si comentes el tema amb un grup d’amigues totes tenen alguna història per explicar”, afegeix l’advocada especialitzada en prevenció de violències masclistes Carla Vall.

Campanyes com aquesta serveixen per visibilitzar una xacra que afecta totes les dones. “És un problema endèmic, no és una cosa individual sinó estructural”, argumenta Vall. Malgrat que algunes veus han criticat la campanya per frívola, Molero considera que és una eina de “sensibilització” que pot servir perquè la víctima s’adoni que “no està sola”. I perquè els agressors -que no se’n consideren o que pensen que és una qüestió cultural-, “s’adonin que sí que ho són”. La Marta hi ha participat perquè creu que encara cal “molta conscienciació social”. “Les dones que denuncien públicament una agressió continuen sent qüestionades”, lamenta.

La Regina, una catalana que viu a Egipte, reconeix que habitualment no participa en campanyes virals però que aquest cop ho ha fet perquè anava acompanyada “d’un context favorable polític i social per canviar una situació conflictiva”. L’assetjament sexual -diu-és un problema “global” i necessita “una resposta global per exercir pressió en llocs on està més arrelat, com Egipte”. Aquesta visibilització contribueix també a posar en relleu que no hi ha un model de víctima. “Són dones molt diferents entre si”, i la violència se’ls exerceix per l’únic fet “de ser dones”, sosté Vall.

L’únic inconvenient de campanyes com aquesta és que el focus, opina Vall, es posa un cop més en les víctimes. “Sempre acabem desprotegint les dones i visibilitzant experiències que ens fan mal, però els homes no assumeixen el mea culpa. És impensable que hi hagi una visibilització com a agressor”, afegeix Vall. Tot i que no és habitual, en paral·lel a la campanya #Metoo se n’ha iniciat una altra amb el hashtag #HowIWillChange (Com canviaré), en què els homes es comprometen públicament amb un canvi d’acció contra la cultura de la violència sexual. I a Facebook hi ha homes que han fet servir l’etiqueta #Jotambé per confessar accions o gestos agressius contra les dones que en el seu moment no van qüestionar. “Molts cops ells no ho reconeixen o ho minimitzen, i això es millora amb educació en igualtat”, argumenta Glòria Escudero, coordinadora de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment.

Símptoma de la cultura patriarcal

L’assetjament i les agressions sexuals formen part d’una cultura patriarcal. Per a Begonya Enguix, darrere de l’assetjament “hi ha un masclisme recalcitrant que subordina les dones respecte als homes”. Quan es tracta d’un cas d’assetjament laboral s’entrecreuen el poder de la societat patriarcal amb el del poder professional, com és el cas del productor nord-americà Harvey Weinstein. Un comportament que, com va denunciar l’actriu Emma Thompson, és present “en la majoria d’homes poderosos del món en aquests moments”.

Que durant molt de temps s’hagin silenciat no vol dir que s’hagin normalitzat. “Aquestes situacions les hem patit, que és diferent, i hem callat”, diu Enguix. La invisibilització d’aquest fenomen s’atribueix a “l’estigma social” que encara suposa dir que has sigut víctima d’assetjament sexual. No obstant, aquesta antropòloga valora que ara hi ha “més consciència social” i les víctimes compten amb més suport. “Ara s’atura un concert si veus que estan toquetejant una dona i aquesta consciència no hi era fa deu anys”, opina. “La vergonya s’està traslladant de la víctima a l’agressor”, afegeix Vall.

Malgrat la repercussió que ha tingut la campanya, les entitats que treballen amb dones que han patit agressions sexuals recorden que la major part de la violència sexual exercida contra les dones prové de l’entorn més proper, ja siguin familiars, amics o la parella. “És un error donar molt de pes a l’agressió estereotípica d’un desconegut que t’aborda a les cinc de la matinada perquè encobreix agressions sexuals menys violentes que es cometen sense intimidació o força per part d’un entorn més proper”, raona Carla Vall.

Es calcula que només es denuncien entre un 20% i un 40% dels delictes sexuals que es cometen. I quan les agressions o l’assetjament es produeixen en l’àmbit laboral se silencia encara més per por a perdre la feina. “És una violència bastant silenciada i poc denunciada però és més comuna del que podem imaginar, i les persones que tenen el coratge de denunciar en poden animar d’altres a trencar el silenci ”, conclou Glòria Escudero.

En primera persona: l’etiqueta #Metoo ha servit per visibilitzar una violència molt silenciada i poc denunciada

Susanna, professora

"Tot i que no he patit cap abús sexual com ara una violació, sí que a petita escala moltes hem sigut víctimes de tocaments inadequats o comentaris fora de lloc. En el meu cas va passar al metro, a Manhattan. Una amiga meva i jo havíem decidit sortir de festa un cap de setmana. Hi havia força gent al metro i nosaltres estàvem dretes al costat de la porta, parlant de les nostres coses. Jo m’aguantava en una de les barres metàl·liques i de cop sento una mà al cul, però no va ser de passada, no. Vaig notar tota la mà, apretant. Quan em vaig girar per veure qui ho havia fet, em vaig adonar que l’home havia sortit del metro. Va aprofitar que el metro s’aturava en una estació, em va tocar i va sortir del vagó just abans que es tanquessin les portes. La veritat és que no sé què hauria fet si aquell home no hagués baixat, però em vaig quedar ben parada, preguntant-me com carai s’havia pogut atrevir a tocarme d’aquesta manera. Això era un divendres o dissabte a la nit, no era la matinada i l’home en qüestió no anava begut. Vaig decidir publicar el #Metoo perquè és una manera de demostrar que aquest no és un problema aïllat, que hi ha moltes víctimes al món, que això no és només un problema de Hollywood, que per desgràcia passa a moltes persones i que potser és hora que s’hi faci alguna cosa. Hi ha d’haver conseqüències per als agressors, hi ha d’haver protocols específics per tractar les víctimes, perquè moltes vegades nosaltres com a societat fem que se sentin com delinqüents".

Marta, actriu

"A les classes de teatre hi ha professors que insisteixen que treballis improvisacions o escenes en què has d’aparèixer nua. I en molts casos és del tot innecessari. Quan parles amb els companys d’estudis t’adones que la majoria de noies ens hem despullat a classe a petició d’algun professor i la majoria de nois no. Quan ets lesbiana i ho expliques a un home, especialment si li acabes de dir que no a alguna proposició, hi ha dos reaccions molt habituals que són una agressió sexual en tota regla i que molts cops es maquillen amb l’humor. Una d’elles és: «Ets lesbiana perquè no has trobat un home que et folli de debò». I llavors augmenta la insistència i es trenquen barreres físiques perquè l’home en qüestió considera que t’està fent un favor. L’altra reacció és proposar-te un trio. I això també ve acompanyat de molta insistència, verbal i física. I està absolutament normalitzat en contextos molt propers. Ho pot fer un amic teu o un company de feina o d’estudis perquè no li sembla que t’estigui agredint ni assetjant. Li sembla que el fet que hagis dit que ets lesbiana dona peu a tota aquesta mena d’actituds perquè l’interpel·la a ell com a home. He participat en la campanya #Metoo per visibilitzar que l’agressió sexual està present en la nostra vida quotidiana. Hi ha un discurs normalitzat que pressuposa que la dona que ha sigut agredida «devia haver fet alguna cosa» o que «a la gent normal això no ens passa»".

Regina, periodista

"La tardor del 2014 vivia al Caire i per anar a treballar travessava diàriament el pont Qasr el Nil. Ja m’havia acostumat a l’assetjament verbal; sembla mentida, però una s’ha d’acostumar a sentir comentaris obscens per poder aïllar-los i seguir endavant. Un vespre, tornant a casa, caminava pel pont com cada dia, però aquell dia un cotxe em seguia a poc a poc mentre jo caminava. El cotxe va parar de sobte, en va sortir un home i se’m va acostar. El vaig esquivar però va tornar, fins que es va acostar tant que era impossible obviar-lo. Li vaig dir que s’allunyés; el meu nivell d’àrab aleshores era bastant limitat, i ell va entendre que no era egípcia. Es va acostar encara més, fins a tocar-me. Em vaig girar i el vaig empènyer fins que va caure a terra. Crec que es va quedar en xoc perquè afortunadament no va reaccionar. Fa gairebé quatre anys que visc a Egipte i aquí, malauradament, l’assetjament sexual és constant. Segons un estudi de les Nacions Unides, el 99,3% de les dones egípcies asseguren que han sigut assetjades sexualment i només un 6,6% de les que denuncien tenen resposta per part de les forces policials i la justícia. Ser dona i caminar pels carrers d’Egipte significa estar exposada a un constant assetjament sexual, abús verbal, mirades i seguiments. Significa aprendre a esquivar, a obviar el teu voltant, a saber respondre, o no, a certs comportaments i acceptar haver de canviar certs hàbits. A Egipte, l’espai públic està dominat pels homes i és una societat clarament patriarcal".

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF