Tomeu Garí Salleras: “A Porreres hi ha l’arqueologia que corrobora la repressió de la Guerra Civil”

PorreresTomeu Garí Salleras (Porreres, 1965) es llicencià en Història a la UIB el 2005. Des de llavors s’ha especialitzat en la investigació de la Guerra Civil a Mallorca i ha anat publicant diversos llibres sobre el conflicte: Porreres, desfilada de dia, afusellaments de nit, que ha donat peu a l’obra teatral amb títol semblant i que escenifica el grup Trenta-6 Teatre; La República a Porreres, un temps oblidat, del qual és coautor Simó Tortella; Climent Garau, entre el pinzell i la vara ; La fossa dels mariandos, obrir per tancar la història i diverses comunicacions de temàtica centrada en la guerra espanyola. La seva bibliografia es veurà ampliada properament amb un nou llibre que recollirà tot el bessó de la seva tesi doctoral, que el passat 27 de setembre fou qualificada amb cum laude. Du per títol La repressió a Mallorca en el transcurs de la Guerra Civil (1936-1939). Memòria d’una eliminació planificada. A més, els estudis de Tomeu Garí han resultat de gran transcendència en tot el procés iniciat en els darrers anys per obrir les fosses comunes que amaguen les proves de la brutal repressió franquista a Mallorca.

Quants d’anys fa que investigau i per què us atreu la Guerra Civil?

Fa deu anys que investig. Fou el meu padrí qui marcà que m’inclinàs a investigar la Guerra Civil. Ell, sent jo petit, em donà molta informació sobre el que ell coneixia. Després foren alguns dels meus professors de la UIB i una sèrie de gent que vaig conèixer els que m’animaren a fer una àmplia recerca. Segur que me’n deix alguns, però estic molt agraït a Sebastià Serra, Margalida Capellà, Manel Suàres Salvà, Pedro Echávez, Xavier Margalls, la gent del grup d’investigació, Associació de Memòria Històrica, Maria Antònia Oliver París i d’altres. Mantenir el contacte amb la Universtitat també ha estat elemental. A més a més, el fet de veure que les famílies de les víctimes s’acostaven també m’animà molt i això sempre s’agraeix.

Per mostrar-nos la memòria històrica, heu hagut de passar els historiadors per les clavegueres de l’oblit?

Analitzant l’etapa més obscura de la Guerra Civil, i molt especialment la repressió, et demanes com es pogueren cometre tantes barbaritats. Ara bé, avui la sort dels estudiants és encara poder accedir a testimoniatges de gent represaliada. T’impacta molt. Arribes a allò més tètric. És un terreny fosc, emocionant però trist. Són molts moments tràgics amb tot l’entorn social i familiar d’aleshores. Impressiona parlar amb la gent que ha vist afusellaments, veure com enterraven les víctimes... Però, tal com em va dir una membre del tribunal de la tesi doctoral, els historiadors hem de treballar més amb el cap que amb el cor. Si no ho féssim així, ja no seríem imparcials.

En tota la vostra feina de recerca, on heu trobat el punt més tràgic i on el de més satisfacció?

La tesi aporta molta informació: l’origen del cop a Mallorca, modalitats repressives, contactes amb els colpistes de la Península ... Hi ha molts punts tràgics. I dona satisfacció el fet de poder quantificar les víctimes, perquè això permet entrar dins la història general. Dins la modalitat repressiva, trobam gent que és tirada a la mar amb una pedra o amb un ferro. Hi havia segrests, els tancaven i al cap de poques hores els assassinaven. Després hi havia els passejos en què feien caminar les víctimes i després les disparaven per l’esquena. Les tretes de les presons també són tràgiques, ja que deien als presoners que serien alliberats però en realitat els botxins els duien a assassinar-los a Porreres.

Però quin dels episodis estudiats us resulta més impactant?

El de les dones, perquè inicialment el meu plantejament no era fer un capítol sobre el que podríem dir ‘repressió de gènere’. Estam parlant de 29 dones mortes (afusellades, suïcidades...), però el més impactant és la brutalitat i l’aberració extrema de què són objecte, amb tortures, violacions... I ja més enllà hi ha les dones ostatge i la repressió psicològica a la qual moltes foren sotmeses. Antoni Tugores ho descriu perfectament en alguns dels seus llibres ( Moriren dues vegades i Víctimes invisibles ).

Una part de la tragèdia s’ha fet visible a la fossa de Porreres. Creis que és un punt d’inflexió que ha creat consciència del que va passar?

Sí, perquè, a més de les fonts, allà tenim l’arqueologia de la Guerra Civil, que corrobora la repressió que hi va haver. L’obertura de la fossa de Sant Joan, amb els cossos dels tres mariandos, va obrir camí. A Porreres -amb 55 víctimes localitzades fins ara- s’ha pogut parlar amb els antropòlegs i forenses i allà s’ha certificat la repressió i s’ha pogut fer callar els negacionistes. A Mallorca, llevat de l’intent de desembarcament a la zona de Portocristo, no hi hagué enfrontament armat. Estam parlant de repressió i eliminació de gent. I la zona del Llevant és on resulta més sanguinària. Fou una guerra contra la població civil. Tornant a Porreres, cal dir que l’equip de treball d’Aranzadi fa una gran pedagogia, amb molta transparència i molta informació i permentent que s’hi acostin les escoles.

Quanta informació teniu que no us hagin autoritzat per publicar-la?

No n’hi ha, però en ocasions per treure’n evidentment he hagut de demanar permís. He intentat no ofendre ningú en tot allò que he publicat. He hagut de treballar més amb el cap que amb el cor, he intentat ser imparcial i no he tingut problemes. Informació amagada, pràcticament no n’hi ha.

Hi ha rebrots de neofeixisme empesos pels negacionistes?

Hem avançat, però sempre queda aquella gent que nega els fets. A Mallorca, amb l’obertura de fosses s’ha fet molta llum. És clar que els 40 anys de dictadura han marcat la història de l’Estat i que la Transició no es va fer bé. S’hauria pogut fer bona feina des del punt de vista de la història si no s’hagués posat tantes dificultats en l’accés als arxius. I avui ens trobam que qui nega els fets encara es pot passejar amb les seves banderes, Falange es pot presentar a les eleccions... Això no passa a altres països.

Els historiadors posen nom i llinatge a les víctimes, però no surten els noms dels executors.

He publicat la tesi amb els autors de la repressió. És clar que l’exèrcit, l’Església, els ajuntaments, els cossos policials i les forces paramilitars, com la Falange, en són els grans responsables. És ver que no surten els noms dels que manegen les pistoles, que és gent de formació baixa que executa tortures i violacions, però el seu grau de responsabilitat, en general, està molt per davall de la classe dirigent: les juntes locals de repressió, el batle, el cap de Falange, el cap de la milícia ciutadana i a vegades capellans que emetien informes.

Aquests dies, a Montuïri no s’ha pogut localitzar la fossa. És això una decepció en la investigació de la repressió a Mallorca?

Mai ha de ser una decepció investigar, sobretot si, com és el cas, no hi ha documentació. A Porreres anàvem més segurs perquè hi ha testimonis orals. Sé que els familiars de les víctimes estan agraïts per l’esforç que s’ha fet. El mapa de fosses estableix certs graus de dificultat. Obrir una fossa sempre és positiu perquè és un intent de recuperar una part de la nostra història. Han passat molts anys ja, però cal continuar fent camí.

A l’octubre de 1934 es va declarar l’Estat Català. Els esdeveniments dels darrers dies semblen tenir un cert paral·lelisme amb aquella revolta.

Vivim dins un estat centralista. La Transició no fou exemplar per no tractar l’encaix de Catalunya. Avui se sent parlar de turbes, odi, sedició, desobediència i tota una terminologia franquista que ha tornat. I, en canvi, no es parla d’una repressió policial planificada. Amb un govern tan centralista, a vegades inoperant, el problema de Catalunya té difícil solució. Es fan declaracions molt preocupants. No es parla d’una manifestació pacífica i en canvi se la compara com un moviment nazi. Sí, hi veig molts paral·lelismes, fins al punt de també amagar les urnes.

Després d’haver-vos doctorat, quins plans teniu a l’horitzó?

M’agradaria que la UIB creàs una càtedra de memòria històrica i col·laborar-hi. Tinc una bona base documental de la guerra que s’hauria de poder estudiar. Cal seguir la feina que s’ha fet en memòria històrica des del Govern, que hauria de poder tenir continuïtat.