HÀBITATS NATURALS

Santa Catalina: ‘Zu Verkaufen’ vol dir el darrer que tanqui

L’hoteleria palmesana actual ha desenvolupat el seu propi idioma, naturalment immune a qualsevol contaminació indesitjable del català

Fa un temps, no gaire, es va posar de moda l’estrepitosa paraula tardeo, que fa pensar en una pronúncia espasmòdica de l’oblidat petardeo i que en el seu significat real ve a designar una idea semblant. És, per dir-ho aviat, una horterada amb coartada comercial (anar a algun lloc a prendre alguna cosa) i amb un contingut social d’intensitat baixa (trobar-se amb gent i passar una estona presumptament divertida). Una activitat, per tant, que entra de ple dins l’àmbit de l’oci (es pot fer d’assegut, sens dubte un al·licient per a molts) i del sector dels serveis, l’únic tolerat per la sàvia economia balear, que ha substituït la llei de l’oferta i la demanda per la de l’oferta i l’oferta.

Antigalla juràssica

Dit d’una altra manera, en la seva curta vida els tardeos han passat de ser una proposta suposadament innovadora que els locals més atrevits anunciaven orgullosament (“Tardeo en Ñoño’s, si no vienes es que estás muerto”) a convertir-se en una antigalla juràssica que val més practicar sense fer-ne gaire crides, si un no es vol exposar a la befa i la mofa justicieres dels que estan al cas de les tendències: si vas a un tardeo no ets mort, sinó ja una ànima en pena.

Conta la llegenda que van existir tardeos sexuals, en què es coneixien persones que acabaven prescindint del sopar per anar directes al llit i en un nombre superior a un. A jutjar pel que es veu un diumenge horabaixa al mític hostal Cuba (mític perquè té més de dos anys i perquè no forma part de la mateixa cadena que els Capuccino, tot i que no hi desdiria gens), les parelles ja surten ordenadament formades del seu pis llogat a AirBNB o del seu hotel o aparthotel o, fins i tot (en el cas altament improbable que siguin aborígens de Palma), del pis on tenen l’excentricitat de residir tot l’any i que amb prou feines aconsegueixen pagar cada mes. Parelles formades i avorrides de veure’s, per dir-ho tot. També abunden els grups de jovenetes que semblen interessades a establir contacte amb algun jove del sexe contrari per poder dir-li que no, encara que només els pregunti l’hora. Com que també se suposa que un dels preceptes del ritual consisteix a mirar els altres i a fer-se mirar, qui més qui menys hi acudeix mudat, amb fortuna desigual.

L’hoteleria palmesana actual ha desenvolupat el seu propi idioma, naturalment immune a qualsevol contaminació indesitjable del català ( ¿Cómo?). Un gastrobar, per exemple, no és, com el nom sembla suggerir, un centre d’atenció a persones amb problemes d’estómac, sinó un bar on serveixen tapes, però tapes presumptuoses i que de vegades fins i tot han estat ben descongelades. Un hotel boutique, que és el que és actualment el Cuba, i de quatre estrelles, és un hotel amb botigues a baix, habitualment de les mateixes marques que ocupen també el centre de la ciutat i els espais comercials de l’aeroport. Antigament el Cuba va ser un hostal freqüentat per mariners i pescadors, i l’adquisició més habitual que hi feien era la dels cucs que posaven d’esquer als hams. I un skybar tampoc no és un satèl·lit meteorològic ni un avió de guerra, sinó un bar amb vistes, cosa que requereix que estigui situat al pis superior de l’edifici, per poder pujar-hi a excitar-se contemplant terrats i postes de sol (les postes de sol són afrodisíaques, i existeixen novel·les en què els personatges arriben a ejacular mentre n’observen una).

A l’ skybar del Cuba s’hi accedeix amb el lift que puja des del hall de l’hotel boutique, és a dir, en ascensor. En arribar-hi, un es troba de sobte immers dins el que sembla el rodatge de l’anunci de San Pellegrino, aquella aigua amb gas tan dinàmica que impulsa uns i unes models a viatjar pel món segons el punt del mapamundi damunt el qual els caigui el tap de la botella. Sonen de fons èxits de música pop en versió chill out (cada espai té per descomptat el seu fil musical, i per descomptat, tots són intercanviables) i el més curiós és que, a diferència del que es veu als anuncis, aquí tothom està molt més pendent del seu mòbil que dels terrats i la posta de sol. Hi ha un balcó que sembla fer les funcions d’un reservat i que està ocupat per un grup de set al·lotes, una de les quals es distingeix de la resta perquè du un vel de núvia al cap: és que celebren el seu comiat de fadrina, i l’estampa que formen fa aplaudir que hagin quedat enrere els temps en què aquestes celebracions es feien amb membres virils de goma a manera de diadema. Molt més civilitzades, la festa d’aquestes joves sembla consistir a fer-se selfies amb el mòbil i després a mostrar-se’ls mútuament. La que du el vel de núvia ocupa el lloc central, com és de raó, i és la que amb més assiduïtat rep els mòbils de les altres, perquè doni el seu vistiplau a les fotografies.

A la terrassa les dones també són majoria, i els homes seuen o xerren amb elles intentant oferir somriures i posats seductors que, segons les edats (des de la trentena fins a la seixantena), abasten des del jovenet amb pretensions fins al galán maduro que vol aparentar que ve de tornada de tot, amb resultats igualment més propis d’una sala d’espera que d’un local de moda. Cal suposar que, per evitar l’avorriment, elles tendeixen a agrupar-se entre elles, mentre consumeixen alguna de les vistoses especialitats de la barra de cocteleria obligatòria en aquests casos, i que poden dur alcohol o no dur-ne, però sense que no els falti mai una presentació que qualificarem d’inspirada, tot i que no sapiguem si per les muses o pel dimoni: damunt la barra s’exhibeix amb ostentació un seguit de platets d’espècies al costat d’un tassó amb un manat d’espàrrecs. Per si de cas un sempre pot escampar la vista cap a l’església de Sant Magí, i pregar perquè funcioni l’ascensor de baixada, si li ho permet l’abusiva presència d’un dels blocs de pisos que desfiguren la fesomia del barri.

Cuines del món

El barri de Sant Magí és descrit a la pàgina web del Cuba com “un espacio de texturas, sensaciones y ambientes”, i per si no bastava amb això, hi afegeix que és “uno de los paraísos gastronómicos de la isla”. Vol dir que tant l’avinguda de l’Argentina, com el mateix carrer de Sant Magí, com el carrer de la Fàbrica fins a la plaça del Progrés, i part dels seus voltants, es troben literalment minats d’establiments que ofereixen cuines de les que s’anomenen “del món” (índia, japonesa, libanesa, mexicana, vietnamita, tailandesa, a més de les consabudes referències italianes), a més de les que s’autoproclamen “de fusió” i que a partir d’aquí anuncien a les seves cartes plats tan estimulants com el “tartar 3 salmones”. Allò més curiós, però, és que aquest paradís de la gastronomia exhali, en conjunt, una olor d’oli fregit i refregit que impregna l’aire del capvespre i l’omple efectivament de sensacions. Tal vegada no sapiguem apreciar-ne les textures, i per això no ens acabi d’arribar la dimensió celestial de l’assumpte.

Una nova realitat

El rètol d’un negoci de restauració que és store i wine bar duu, sota el seu nom de ressonàncies nibelungues, una llegenda aclaridora: “antigua Palma de Mallorca”. Potser sí que la capital de Mallorca ha esdevingut també una cosa antiga, damunt la qual s’ha superposat una nova realitat. El mateix local ofereix amb alegria servei de “jet & yacht catering”, és a dir, que serveixen menjar als multimilionaris que tenen peresa de sortir del seu iot o del seu avió privat. Per si de cas, els immobles de Santa Catalina i del Jonquet que encara no són locals de restauració ni real estates (immobiliàries) mostren a la façana els corresponents cartells per informar que es troben venals: “zu verkaufen” i “for sale”, s’hi pot llegir, perquè es pressuposa que els esmentats aborígens, tret de les honroses excepcions que treballen amb caixa B, no guanyaran en tota una vida laboral els diners necessaris ni per donar-ne la paga i senyal. Just en el moment que faig aquesta anotació, travessant l’aire espès de fritures, m’arriba una veu que inflexiona unes paraules en mallorquí (no diem català per no ofendre els lectors del PP i de Ciutadans): “demà he de passar a cercar es cotxo a n’es mecànic”. Per fi una sensació exòtica de bon de veres.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF