Ramón Grosfoguel: "El primer d'octubre català va ser un 'pachacuti'"

PalmaRamón Grosfoguel és un sociòleg i activista porto-riqueny que pertany al Departament d'Estudis Ètnics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley. Forma part del corrent descolonial més contundent i també ha estat una de les veus que ha analitzat el primer d'octubre català per reclamar-ne una lectura més positiva que doni pas a un nou cicle des de la desobediència civil. Grosfoguel ha estat convidat a Palma a l'acte de fi de curs de les Fundacions Darder-Mascaró.

Quin és per vós el concepte de 'colonial'?

No s'esgota en si hi ha o no una administració colonial. És un projecte civilitzador, el que es constitueix a escala planetària després de l'expansió colonial europea al món. El que va destruir altres civilitzacions i va imposar aquesta, que és l'única, a través de genocidis. Avui dia es descriu com una civilització de mort, destructiva de la vida, en el sentit més ple i ampli.

Voleu dir que la descolonització no és real?

La major part dels països de la perifèria es descolonitzen i es fan independents. Però en realitat no n'hi ha cap que sigui independent. Tots són neocolònies. Es varen generar noves formes de colonialisme més sofisticades que continuen fins a l'actualitat.

Com es manifesta aquest projecte civilitzador?

Amb estructures epistèmiques eurocèntriques que es consideren superiors a les d'altres formes de coneixement i formes patriarcals de la cristiandat que són vives. Es varen acabar les administracions colonials, però totes les relacions de dominació continuaren fins avui dia, i això és el que jo denomín colonialitat.

Quina és l'anàlisi que feis del post-primer d'octubre?

El que està passant a Catalunya és important analitzar-ho des de com et relaciones davant el primer d'octubre. Hi ha un dualisme que és transversal. No importa de quin partit parlem. Hi ha dues posicions que es repeteixen: uns que diuen que va ser una derrota; per tant, hem d'esborrar el passat i fer un plantejament d'aquí a 15 o 20 anys i fins llavors fer pujolisme. El que jo anomèn neopujolisme. Esquerra n'és l'expressió més clara. I hi ha una altra lectura que diu que aquí està el potencial d'alliberament d'un poble. Cal fer-ne una lectura mirant el que és positiu per muntar un projecte per al nou cicle.

I quin és el vostre plantejament?

El primer d'octubre català va ser un 'pachacuti', com diuen els indígenes d'Amèrica Llatina, un canvi de la subjectivitat de la gent. S'ha generat una subjectivitat sobiranista radical. La gent, quan defensava les urnes, no demanava què has de votar, no importava, era més un: "aquí decidim els catalans, no decideix Espanya". Hi ha 200.000 persones que varen votar que no i varen fer l'acte de desobediència civil, igual que els milers de paperetes en blanc, però pensaven "aquí decidim els catalans". No podem continuar utilitzant el concepte de sobiranisme com igual a independentisme. Cal renovar això, perquè, si no, caus en la trampa que et posa l'estat espanyol: independència, no. Després et diu que ets una minoria, que tens el 48%, que no pot imposar la independència. Aquesta no és la lliçó del primer d'octubre. És el dret a decidir que va des de l'independentista fins al federalista, fins a la gent que va votar que no a tot, però que volen decidir; i si sumes això, estam parlant del 80%; unionistes, un 20%. Però si no renoves el discurs i tornes al mateix de sempre... El primer d'octubre deixa un llegat si fas la lectura correcta de l'esdeveniment, és una nova manera de pensar el sobiranisme i un nou cicle. Hi ha gent fidel al primer d'octubre en aquest sentit a Junts per Catalunya, a Esquerra, a la CUP i també en els altres.

També hi ha polítics que consideren que va ser una derrota?

Un dels millors estrategs militars de la història, el general vietnamita Giap, que va vèncer el Japó, França i els americans, quan tenia més de 90 anys, es va reunir amb el general americà Mcnamara, vint anys després de la guerra. I li va dir: "Vós no us vàreu adonar que em vàreu guanyar totes les batalles, però que jo vaig guanyar la guerra". A Catalunya hi ha molta gent que pensa que va perdre la guerra perquè va perdre una batalla. On seria el Vietnam si amb una de les batalles el general Giap hagués pensat que havia perdut la guerra? O l'Índia, si Gandhi, en els seus actes de desobediència civil, hagués pensat que havia perdut perquè el condemnaven a la presó? Veig a Catalunya una part dels líders que han claudicat, que varen perdre una batalla i creuen que varen perdre la guerra i ara venen al poble un conte que és la claudicació sota la racionalitat de la derrota i no estan mirant l'esperança del primer d'octubre. No estan mirant les lliçons positives per un nou projecte polític. Això està passant a Catalunya. Hi ha una lluita interior entre un sector i l'altre. A Esquerra la lògica de la derrota predomina, a Junts per Catalunya és al contrari, a la CUP s'ha de veure. El pessimisme se'ls ha menjat.

Per vós, quin és el camí?

Hem de tornar a la desobediència civil de manera organitzada com Gandhi o Martin Luther King, fent actes. La disjuntiva que viu Catalunya és Junqueras versus Cuixart: Junqueras, que planteja que hem d'apagar el llum i partir, i Cuixart, que diu que la lluita no és per treure els presos polítics, perquè en vindran més, de presos polítics. La lluita és per l'alliberament d'aquest poble. Hi ha els junqueres i els cuixarts dins els partits. Qui vencerà?