Rosa Calafat: “La passió per la llengua et fa entendre els matisos de la vida”

Després de publicar assajos sobre la llengua catalana, feia anys que volia dir-hi la seva en la ficció

Amb la seva primera obra de ficció, Rosa Calafat Vila (Andratx, 1963) ha guanyat el premi Ciutat de Palma de novel·la. Qui és professora de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, experta en Lingüística Aplicada i, com a tal, membre del Consell Assessor de la Coorporació Catalana de Mitjans Audiovisuals des del 2009, ha reunit a I la mort tindrà el seu domini la passió per la llengua i els extrems que hi ha entre el bé i el mal en la naturalesa humana. La novel·la sortirà per Sant Jordi amb el segell d’El Gall. Autora d’obres d’assaig com Torcebraç entre dues cultures (Institut d’Estudis Catalans), Sabotatge a la llengua catalana (Lleonard Muntaner Ed.) i Per a un ús ètic del llenguatge (Angle Editorial, premi Josep Irla 2010), demana sovint l’enfortiment del mercat lingüístic català, amb una finalitat que també és política.

Els qui han pogut llegir I la mort tindrà el seu domini abans de la publicació, diuen que és una novel·la irreverent sobre l’estupidesa humana. Hi estau d’acord?

Està ben vist. M’interessa com es transmet la por com a domini universal. Abans, en bona mesura la transmetia l’Església; ara, ens la infonen des de la política, des de la justícia i des de tants altres àmbits que ens coarten drets i llibertats. La por fa tornar estúpids. He volgut escriure aquesta novel·la sense por, sense coaccionar-me, intentant deixar constància del que és per mi el bé i el mal, amb un interès per reflectir el millor i el pitjor del que totes les persones duim a dins. I sí, segurament és irreverent perquè faig servir la mitologia religiosa, el mite catòlic, i perquè hi ha un personatge que parla des dels budells, un òrgan que acumula femta, que reuneix tot el verí, i el tenim tots. L’he volgut fer parlar sense por. Tot i així, he d’admetre que vaig passar vespres pensant com podria incidir aquesta novel·la en la meva imatge com a persona. [Riu]

Parlam des dels budells, des del cor, des del cap... Parlam. Què hi ha en aquesta novel·la de la vostra passió per la llengua i l’estudi constant que en feis?

Deixam en les obres allò que som i que mou el nostre interès. Així que he reunit la llengua catalana -amb un llenguatge senzill, però molt pensat, de vegades des d’un català formalíssim i d’altres més col·loquial que està nodrit del català de Mallorca-, amb una visió del món des de l’illa, des de la cultura judeocristiana i des del fet de ser dona. Són els fets que em porten a tenir una visió del món particular, ni millor ni pitjor que d’altres, però sí diferent. He volgut parar atenció en la diferència i en els matisos. I és la passió per la llengua que et fa entendre els matisos de la vida.

Heu esmentat el català de Mallorca, vós que heu denunciat la incapacitat de tenir un mercat lingüístic comú en els Països Catalans.

La diversitat de la llengua catalana és part de la seva gran riquesa. El fet és que, als distints territoris de parla catalana i en un procés real de vulgarització de la llengua, no hi ha cap problema a introduir-hi anglicismes i, sobretot, castellanismes; en canvi, fer ús d’una paraula de la teva pròpia llengua però d’un altre territori es converteix en un gran problema. Cal demanar-se per què aquesta visceralitat contra la diversitat del català i per què la permissibilitat amb el castellà. Aquesta és una qüestió més de desinformació que de manca d’informació o de formació. Hi ha un interès extern per presentar aquesta fragmentació. Així, el llenguatge reflecteix l’Estat de les autonomies. L’enfortiment del territori lingüístic comú subvertiria aquest Estat de les autonomies. I això ho veuen, ho saben.

És una manifestació del Torcebraç entre dues cultures , títol d’un dels vostres assajos?

En el torcebraç s’hi recreen perquè se senten guanyadors, i el més trist és que els catalanoparlants hi contribuïm. No ens respectam com a comunitat lingüística. Sovint anam a rossec del prejudici de la llengua catalana com a inferior. Hauríem de sacralitzar la llengua, com a símbol que es tracta amb respecte. I això depèn de nosaltres mateixos.

Vós que us dedicau a observar i a valorar l’ús públic de la llengua, quina diagnosi feis de la salut del català?

La salut de la llengua catalana necessita cura i formació. Si feim un paral·lelisme amb la salut de les persones, no només naixem en salut, sinó que ens preocupam de conservar-la, anam al metge, l’alimentam, ens cuidam. Amb la llengua hem de fer el mateix. La salut de la llengua catalana reflecteix que anam per la vida sense la triple vírica, sense la cura necessària. Si bé és cert que partíem de 40 anys de genocidi de la llengua catalana, també ho és que ja sumam 40 anys d’escola en català i la vulgarització de la llengua sembla imparable. Usar una llengua és prioritari, però també ho és usar-la bé. No ens podem permetre perdre més puresa del llenguatge. No podem perdre més.

El llenguatge no és innocent. Hi ha un enfocament polític en les vostres observacions.

El llenguatge mai és innocent. Triam els mots i els carregam de simbologia. Com no ho és, hi insistesc, afavorir la divisió del territori lingüístic, la vulgarització de la llengua i l’empobriment de les humanitats. No ho hauríem de consentir. Ho repetesc, no podem perdre més.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF