Mina, la diva absent

Estimar sense que et diguin ni que també t’estimen ni que no t’estimen gens és el pitjor que et pot passar, el més desesperant. Potser per això la dolça absència de Mina, regada amb música nova pràcticament cada any, a vegades també resulta molt amarga. Perquè mentre segueix enamorant-te no s’atreveix a dir-te que no la veuràs mai més en directe. Des que ens va plantar ja han passat 42 anys. Més de quatre dècades palplantats en un cruel interregne esperant ser correspostos com Déu mana o rebutjats d’una vegada per totes.

En aquest impàs hem fet gran el mite d’una dona que aquesta setmana ha fet 80 anys instal·lada en el seu captiveri autoimposat. O més ben dit, imposat pel seu enorme èxit, que era inevitable si tenim en compte tots els ingredients que reuneix l’artista: potència vocal, versatilitat i una expressivitat i un estil tan particulars que han fet que ara com ara no sigui moderna ni tampoc estigui passada de moda. És a dir, que segueix sent el clàssic que mai ha deixat de ser en 60 anys de carrera.

Anna Maria Mazzini, que és com li van posar els seus pares, va néixer en una família burgesa de la Llombardia instal·lada a Cremona. Gràcies a la seva àvia Amelia, que era cantant lírica, aviat es va contagiar d’amor per la música. Uns inicis innocents que ningú s’hauria imaginat mai que acabarien en una carrera de 1.500 cançons enregistrades i milions de còpies venudes.

De fet, tot va començar mig en broma, ja que només tenia 18 anys quan es va posar a cantar perquè els seus amics deixessin d’insistir-hi. Ho va fer tan bé -al ja mític local La Bussola, del poble toscà de Marina di Pietrasanta- que al cap de res ja era una icona juvenil. Triomfava amb el twist gràcies a la cançó Tintarella di luna i ningú pressentia que allò, amb el temps, quedaria en una simple anècdota.

El 1960 va treure l’inesborrable disc Il cielo en una stanza –la famosa cançó homònima forma part, per exemple, d'una escena de la pel·lícula Goodfellas, de Martin Scorsese– després d’haver passat pel Festival de Sanremo i abans de tornar-hi l’any següent, quan hi va cantar Le mille bolle blu. Començava la bogeria al carrer i li quedava res per al trampolí final, la petita pantalla, on ja havia aparegut el 1958 interpretant com ningú Nessuno. A la RAI en blanc i negre es va guanyar el cor dels italians a còpia de passió i romanticisme, les dues aproximacions a l’amor que millor ha tocat.

Però mentre no parava de gravar gales televisives i discos que feien pols les seves adversàries, la seva vida personal es va interposar entre ella i la seva meteòrica carrera, cosa que la va convertir de la nit al dia en més que una cantant d’èxit: en el símbol d’una època. Sense estar-hi casada, el 1963 es va quedar embarassada de l’actor Corrado Pani, que a diferència d’ella sí que estava casat. Però qui ho va pagar va ser Mina, que va ser condemnada a l’ostracisme per la RAI, que la va abocar a anar a treballar a Alemanya per poder mantenir el seu fill, Massimiliano. Dos anys de cartes de ciutadans a la cadena pública van aconseguir que tornés. Evidentment, per la porta gran.

Si abans havia tingut èxit, ara tota ella ja era un esdeveniment social. Va seguir traient hits com Città vuota (It’s a lonely yown) (1965), Un anno d’amore (1965), Se telefonando (1966) o Un colpo al cuore (1968) i el públic l’adorava. També fora del seu país, ja que no es feia enrere ni davant l’anglès ni tampoc del castellà o del portuguès -genial la seva versió de l’ Aguas de Março de Jobim, per cert-. També va cantar de la mà de grans com Lucio Battisti o el seu íntim amic Adriano Celentano. Però una de les actuacions més populars la va dur a terme amb Alberto Lupo, amb qui va cantar el Parole, parole. Era ja el 1972 i aquella declaració d’intencions d’una dona fent patir el galant eren les bases més internes d’una Mina a la qual havien castigat però que no es penedia de res.

Sense abandonar les faldilles curtes, les celles depilades, les pestanyes XL ni el seu maquillatge dramàtic, tot semblava en ordre fins que sense avisar -ni al mànager ni al seu tècnic de so, diuen- l’agost del 1978 va desaparèixer dels escenaris, dels mitjans i de la vida pública. I fins avui. S’esfumava d’un país que l’hi havia donat tot però que no l’havia deixat viure. Portava vint anys envoltada de paparazzis i de polèmica. A més, el 1971 havia tingut una altra filla, Benedetta, del periodista Virgilio Crocco.

Un adeu que no va poder ser discret

Però l’adeu també seria polèmic. Havien passat 15 anys del primer càstig, però Mina seguia anant massa avançada. Aquell mateix 1978 va editar Ancora, ancora, ancora, un tema imprescindible de la seva carrera. Per ell mateix i pel seu videoclip. La RAI, però, va considerar el clip massa sensual i va evitar difondre’l a pantalla completa i la va dividir en moltes petites pantalles, en les quals s’emetia l’original. Al clip només hi surt ella cantant en primer pla, gloss als llavis i una il·luminació en tons coure. No obstant això, és tant el seu magnetisme que als censors els resultava violent. Prou per tornar a fer el ridícul i convertir-la altre cop en part indissoluble de la història popular recent del país.

Amb el seu brusc comiat, podria semblar que Mina estaria desitjant fer com Pepa Flores i desaparèixer del tot. Però ella estimava la música, el que no podia suportar més aquella dona discreta però lliure era el judici públic. Des de Lugano (on viu des del 1966) no ha deixat de produir música. Ha estat gairebé 40 anys anant a disc per any. L’últim és del 2019, i el penúltim, Paradiso, del 2018, en què repassa els seus èxits amb Battisti. Gràcies, destí, per ajuntar-los!

D’àlbums de portades avantguardistes farcits de boleros, bossa nova, jazz o fins i tot música sacra, és del que ens ha proveït des de la seva absència. També de col·laboracions amb artistes d’arreu del món que malden per cantar amb ella. Això és amb el que hem hagut de passar. El més similar a sentir-la que hem tingut és un streaming el 2001 mentre gravava un àlbum en directe a l’estudi -busqueu Oggi sono io a YouTube, sisplau- que va fer caure el servidor amb 15 milions de peticions d’accés alhora.

Amb tot, ¿podem dir que Mina està present o està absent? ¿Patim l’amarga esperança que torni o un dolç comiat farcit de novetats? Preguntes que no aconseguim respondre’ns. Però en temps de tantes incerteses, potser millor deixar de fer-se tantes preguntes. Millor tancar els ulls, escoltar-la ben fort i confiar que aviat ens podrem tornar a enamorar de la vida.