La relació entre la filosofia i la fotografia ha estat pensada pel fotògraf i teòric de la fotografia Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955). Fontcuberta considera que la fotografia és una forma de filosofia, una estratègia visual per pensar el món. Les seves obres són una demostració pràctica de la capacitat de la fotografia per construir històries i ficcions amb aparença de veritat. Qualsevol fotografia és una mentida amb aparença de veritat. El bon fotògraf és aquell que sap mentir bé, que ens adverteix contra el poder manipulador de les imatges, i que té una vocació pedagògica per ensenyar a mirar la realitat amb desconfiança i ulls crítics. Walter Benjamin (1892-1940) és un dels primers pensadors a ser conscient de la importància d’analitzar la fotografia (i el cinema) per comprendre la societat moderna. Benjamin concep la fotografia com un mitjà tècnic de reproducció que fa possible, juntament amb el cinema, l’aparició de la indústria cultural de masses. En el seu assaig sobre estètica tantes vegades citat, La obra de arte en la época de su reproducción técnica (Casimiro, 2015) explica la transformació de la funció i de la naturalesa de l’art a través del desenvolupament de la fotografia i el cinema. Adopta, per tant, una visió històrica sobre la fotografia. La preocupació per la relació entre l’art i la fotografia l’acompanya al llarg de la seva vida i és el tema de diversos assajos que han estat agrupats a la publicació Sobre la fotografía (Pretextos, 2008). Benjamin adverteix ja dels perills de la manipulació política de les imatges i es mostra molt preocupat per l’estratègia feixista d’emprar la política com a forma de control social. D’altra banda, la filòsofa nord-americana Susan Sontag (1933-2004) ha reflexionat sobre la fotografia i els perills associats a la presència massiva d’imatges. La seva obra de referència sobre aquest tema es diu Sobre la fotografia (Edhasa, 1981). Segons Sontag, fotografiar és un acte simbòlic de caça i violació. La càmera és un arma que dispara sobre les persones per apropiar-se dels seus cossos, transformats en objectes, i d’aquells aspectes que un mateix mai no podrà observar. En el text, ens alerta contra la capacitat de la fotografia per atomitzar el món i la realitat, i contra la insensibilitat davant del dolor aliè que provoca la sobreexposició a imatges cruels i violentes. Sontag recupera el tema de la violència al llibre Davant del dolor dels altres (Proa, 2003), un nou esforç intel·lectual per repensar la violència, ara a través de l’evolució de la fotografia de guerra, de la representació fotogràfica del dolor i la mort a les guerres modernes. En aquest llibre reflexiona sobre la consideració moral de l’explotació fotogràfica dels sentiments, l’embelliment fotogràfic de les misèries humanes, la violència com a espectacle i el desig morbós de veure cossos mutilats. La seva tesi diu que si una fotografia vol alterar el comportament humà ha d’horroritzar, però tanmateix reconeix que fins i tot l’horror pot provocar indiferència, quan esdevé massa familiar o quan es té el convenciment que no es pot fer res per aturar-lo.
Lisette Pons: “Jo som fotògrafa perquè visc, escolt i mir a través d’una càmera”
Lissete Pons (Barcelona, 1955) va començar a interessar-se per la fotografia molt aviat, a l’adolescència
PalmaLissete Pons (Barcelona, 1955) va començar a interessar-se per la fotografia molt aviat, a l’adolescència. Va estudiar amb el fotògraf Roger Bovis, amb qui va aprendre tècniques i recursos de la càmera i processos de revelat. Es va especialitzar en fotografia de retrat, especialment en fotografia d’infants. Més endavant va començar a experimentar amb la fotografia de reportatge, industrial, de gent i de viatges. Ha utilitzat indistintament el color i el blanc i negre. Va ser propietària d’un laboratori i responsable de fotografia en una agència de comunicació, orientant els seus treballs cap al món editorial. Ha publicat de manera limitada algunes de les seves obres, que es poden trobar al llibre Silencios (2004). Fa 12 anys que viu a Palma, on té el seu estudi i laboratori fotogràfic. A l’entrevista parlam de la seva concepció de la fotografia i també del seu darrer llibre El elefante blanco, que és també un projecte vital que va començar el 1992 i que és el resultat de més de 14 estades llargues a diferents països d’Àfrica, especialment Kenya i Tanzània.
En el vostre cas, la fotografia és un mitjà de coneixement i alhora d’autoconeixement?
A casa sempre havia vist moltes fotografies. El meu pare en feia. Vaig començar interessant-me per la llum, les formes i les persones, per documentar vides i coses que estaven passant. Per a mi la fotografia ha estat una companya de vida, des dels 14 anys. La fotografia m’ha permès entendre el món i entendre’m a mi mateixa. Jo som fotògrafa perquè visc, escolt i mir a través d’una càmera. La fotografia ha estat la meva obsessió i el meu repte. Amb la fotografia he après a escoltar el que veig.
Quina relació singular manté la fotografia amb l’espai i el temps?
La fotografia és espai i temps. Si no tinguéssim fotografies no sabríem que han passat certes coses. La fotografia rememora, congela moments i permet tornar-los a fer presents, ens mostra la realitat i alhora ens ajuda a mantenir viva la memòria.
Quina és la vostra posició pel que fa a la idea postmoderna de la pèrdua d’autonomia de la fotografia en relació amb l’art?
La fotografia va començar sent una tècnica de reproducció, però amb els anys ha anat evolucionant, fent-se més artística, gràcies a la capacitat d’alguns fotògrafs per mostrar la seva personalitat en les obres. Pens que la fotografia pot ser art i no ser-ho, de la mateixa manera que la pintura. La fotografia pot ser un instrument de documentació i també una tècnica de creació de records, depèn de l’obra i l’artista.
La fotografia us ha ajudat a veure coses que no podíeu observar a simple vista?
Fent fotografies m’he anat adonant que la càmera veu molt més que jo mateixa. Nosaltres no veim tot el que està a la vista. Les preferències, els gustos o l’impacte visual no ens permeten veure tota la realitat, sinó només una petita part. La fotografia posa en evidència els sentits i la individualitat. El meu camí fotogràfic ha estat una recerca experimental, de lluita dins el laboratori per reescriure les imatges, fins que he estat capaç d’arribar a explicar visualment el que volia dir.
La mirada de l’espectador té la capacitat de transformar les imatges del fotògraf, incorporant-ne noves interpretacions?
Estic d’acord que els espectadors poden donar nova vida a les fotografies i enriquir-les amb noves interpretacions. Les mirades alienes contribueixen a ampliar el sentit de les obres. Els fotògrafs que estan presents a la seva obra i es mostren amb sinceritat i honestedat, han d’estar disposats a valorar la mirada dels altres.
Quins criteris estètics, creatius o de recepció, permeten afirmar que una fotografia és una obra d’art i no una simple reproducció?
El criteri que permet identificar una fotografia com a obra d’art és el mateix que funciona en l’àmbit de la pintura, l’aquarel·la o el gravat. En la consideració de les obres d’art hi influeixen els gustos i els criteris de cada època, que són canviants. També hi influeixen les preferències dels crítics i dels professionals del món de l’art. Una fotografia té valor si ha aconseguit ser més que una reproducció d’una circumstància, una persona o algun element concret de la realitat. Quan he fet una fotografia que m’agrada i passa el temps i seguesc pensant que he fet una bona fotografia, veig que no és el fruit d’un moment emocional, que les característiques tècniques de la imatge la situen en un lloc destacat en relació amb les imatges que es limiten a evocar instants.
Una bona fotografia ha de saber sintetitzar les emocions de l’artista amb el domini de la tècnica?
Sí, pens que una bona fotografia ha d’expressar tècnicament els sentiments. Fer bones fotografies no és fàcil, primer s’ha d’aprendre a dominar la tècnica. En el meu cas, ha estat un procés lent, de molts d’anys de treball i experimentació al laboratori. Però una vegada he après a usar la tècnica, ja no necessit pensar en el que faig, perquè treball de memòria, sense pensar en les passes que he de seguir, com si fos una conductora experta. Únicament he d’estar pendent del que vull dir i puc concentrar-me en expressar el que sent.
La digitalització de la vida i els avenços tecnològics que permeten compartir imatges en el mateix moment d’obtenir-les, han restat valor evocador a la fotografia, han reclòs les imatges en la immediatesa i el present continu?
L’evolució de la tècnica s’ha d’emmarcar en l’evolució humana, com un fenomen global. La digitalització no només ha canviat el món, sinó que és el món, la globalització mateixa. Els avenços tecnològics han introduït millores a tots els àmbits, també a la fotografia. Però hi ha alguns inconvenients. Viure en un món absolutament globalitzat ens imposa la necessitat de lluitar per mantenir la individualitat. Cadascun de nosaltres és diferent, però a vegades ocultam les nostres diferències. Potser ens fa por ser diferents, potser estam més còmodes passant desapercebuts dins la massa. No ho sé. Ho hauria de pensar una mica més.
Creis que la fotografia digital i la tecnologia audiovisual han consumat la ruptura amb l’experiència moderna de la temporalitat i alterat la relació lineal amb el temps?
Sí, però el present però no em preocupa, perquè per a mi el present no té gaire valor. Estic acostumada a fer fotografies i guardar-les en repòs, com un bon vi, mentre vaig fent un procés de reflexió interior al seu voltant. M’agrada pensar bé si la imatge que vull fer ha de ser en blanc i negre o en color. Per a mi el blanc i negre és un so etern, que resta invariable, mentre que el color simbolitza el present i l’efímer. Al final, per molt que m’agradi usar el color, si vull parlar d’eternitat, acab retornant a la fotografia en blanc i negre. Som conscient que el meu enfocament fotogràfic pausat xoca contra l’acceleració de la vida moderna. Vivim una època en què hi ha massa de tot i en què tot és instantani. Volem les coses al moment. Però la satisfacció immediata dels desitjos provoca que les coses perdin valor. La velocitat de reproducció incrementa la caducitat de les imatges i n’imposa la substitució immediata.
Quins efectes té sobre la identitat personal la reproducció i circulació massiva d’autoretrats i d’imatges representatives de la vida de les persones a través d’internet i les xarxes socials?
La indústria ha posat la tècnica a l’abast de tothom a través de la digitalització. Ja no cal saber tècnica per fer bones fotografies. La preocupació de la indústria ha estat vendre moltes càmeres, afavorir que tothom pugui tenir una càmera. Qui som nosaltres? Som la nostra fotografia? La indústria ha banalitzat la imatge. El món industrial ens ha saturat d’imatges. Davant la sobreabundància d’imatges, el discurs del fotògraf intenta obrir-se pas oferint un treball coherent. Però ho té molt complicat perquè els joves han perdut l’interès en la cultura, han renunciat a créixer personalment, la seva major preocupació és que la seva imatge s’assembli a la d’algun personatge famós. És una qüestió d’evolució i de por. És molt més fàcil repetir allò que diu tothom que pensar amb el propi cap i córrer el risc de ser criticat.
El elefante africano és un llibre que descriu amb paraules i imatges el vostre viatge interior i exterior a la sabana africana?
El llibre neix de la necessitat de tancar un cercle molt gran en la meva vida que vaig començar el 1992, quan vaig entrar en contacte per primera vegada amb l’Àfrica, un món pur que no sabia que existia i que em va enamorar. A l’Àfrica, la percepció del temps canvia, un dia correspon aquí a una setmana o un mes. Les vivències són molt fortes. Tot és molt diferent i essencial. A la sabana africana hi vaig trobar molta pau, en un moment de la meva vida en què la necessitava. El llibre reprodueix un viatge a la sabana africana i ofereix la visió d’un món que pertany al passat. He volgut compartir aquest viatge en el temps a través d’imatges i paraules. Amb les imatges parl d’unes coses i amb les paraules, d’unes altres, es complementen. Pens que l’ésser humà és un ésser de paraula i no d’imatges.
El vostre llibre convida a pensar en els límits de la comunicació i les barreres existents entre espècies. També permet reflexionar sobre la comunicació a través del silenci. Com es reflecteix fotogràficament el silenci de la sabana i dels elefants?
Les imatges del llibre reclamen ser observades en silenci. Si ets una persona sensible veus silenci en els elefants i la sabana. Les imatges estan construïdes a partir del meu silenci. Només des del silenci he pogut arribar a expressar la profunditat dels meus sentiments.
La necessitat de comunicar a través d’imatges però també de l’escriptura, es pot entendre com l’acceptació dels límits del llenguatge visual?
Per a mi els límits es troben en les paraules i no tant en les imatges. El meu repte ha estat usar paraules fotogràfiques que fossin com a fotografies. Una sola imatge ens pot dir en un segon moltes més coses que una multitud de paraules, perquè les imatges són més suggerents i tenen més capacitat per estimular el nostre cervell que les paraules.
Què representa la sabana africana de Kenya i Tanzània per a Lisette Pons?
L’Àfrica representa la creació, és allà on va néixer la vida, una vida fràgil i en perill que cal escoltar i protegir. Entrar en contacte amb la sabana és com tornar a néixer, ens interpel·la i ens convida a demanar-nos què hem fet amb la Terra i els animals. M’agradaria que el meu llibre contribuís a estimar el paisatge africà i els elefants.
