Societat 15/08/2020

Borja Penalba: “He tocat el cel mil vegades quan faig música”

El músic parla de la seva carrera artísitca

Cristina Ros
4 min
Borja Penalba “He tocat   el cel mil vegades quan faig música”

PalmaAl Migjorn de Mallorca, assaja amb Maria del Mar Bonet els temes del seu proper disc, que enregistraran en directe del 9 al 13 de setembre al teatre Micalet de València, coincidint amb el 25è aniversari de la sala i amb els set anys de col·laboració amb la cantautora mallorquina. Borja Penalba (València, 1975) fa quasi trenta anys que es dedica a la música. Diu que n’està cansat, però no s’atura. Compositor, productor, arranjador, guitarra i veu, se’l troba en duet amb Mireia Vives, i amb Francesc Anyó en homenatge d’Estellés, i d’Ovidi Montllor -en l’ Ovidi 25 amb David Fernàndez i David Caño. Ha tocat amb Feliu Ventura, Lluís Llach, Miquel Gil, Sílvia Pérez Cruz, Albert Pla i amb Obrint Pas, entre molts altres. Aquest 17 d’agost, en l’homenatge poètic i musical de Manel Marí que tindrà lloc a la Fundació ACA de Búger (20 h), posarà música i veu a Tavernàries, el darrer llibre de poemes de l’eivissenc, en un avançament del que serà el seu primer disc en solitari.

Per a aquest primer disc en solitari refermau un camí que reuneix música i poesia en català, molt transitat per vós. Per què?

Reunir música i poesia, per mi, és donar una altra lectura d’aquest maleït món on vivim. És obrir-hi una finestreta perquè entri un aire més respirable. La primera vegada que vaig musicar poesia va ser el 1996, amb el grup de rock Dropo, i ens vam remetre més enllà d’Ausiàs March i de Roís de Corella. M’iniciava en la cançó en català i en la llengua, perquè fins a 21 anys jo era castellanoparlant. Tot i que tenia Lluís Llach com a referent ja de xicotet, no coneixia res del rock català, que a València no arribava. La poesia? Jo mai no he estat de llegir poesia. Això sí, soc molt autoexigent, i sé veure que un bon poema diu coses que jo mai no sabré dir tan bé. A més, sovint és el poema que em dona la música. I sí, el meu primer disc serà de Manel Marí, ens coneixíem de nins. Arran de la seva mort, el vaig rellegir i em va encantar, especialment Tavernàries. La nocturnitat i l’ambient de bars, el món de Manel és també el meu. El segon disc serà per a l’obra del valencià Joanjo Garcia.

Deis sovint que sou músic quasi sense voler-ho. Com pot ser, estant com heu estat al costat dels més grans?

Tinc el mal de l’autodidacte: m’estime molt poquet, i no entenc que Maria del Mar Bonet o Llach o tots aquests grans referents de la cançó en català es fixin en mi. En no tindre una motxilla acadèmica, he desenvolupat un llenguatge propi a mesura que aprenia. I en aquest llenguatge hi són les meves conquestes i limitacions. Dedicar-me a la música va ser un accident. Em va caure una guitarra a les mans quan feia un campament d’adolescent i em va canviar la vida. He tocat el cel mil vegades quan faig música. Ara, la guitarra és un apèndix meu, a través de la qual transmet estats d’ànim. Mai toque la mateixa cançó igual.

És la música una via per al vostre compromís polític?

Per a una persona castellanoparlant d’entrada, només el fet de cantar en català ja és un compromís polític. I sí, estic compromès. Per naturalesa soc observador, però no equidistant. A base de conèixer gent i realitats diverses, he d’admetre que, en qualitat de músic, m’he posicionat clarament a favor de certes lluites o causes. És una mena d’evolució de voyeur a actor secundari. I allà on em criden per defensar el Procés, la independència o clamar contra la injustícia comesa amb els presos polítics, sempre hi soc i hi seré.

El posicionament ha de ser més ferm al País Valencià?

Al País Valencià hi ha una situació semblant a la de les Balears. Dels que es diuen garants del valencianisme no n’hi ha cap que parli en català, són espanyolistes. És a les comarques on es manté la llengua. Jo vaig aprendre a tenir consciència de valencià amb els anys. De fet, València et convida a ser un apàtrida. Als que hi hem crescut, ens van educar en l’esperit del suapollisme, i això és molt dolorós perquè la realitat és que sovint la gent de València no estima València. Jo he après a estimar-la, i d’un temps ençà hi ha una revifada de la consciència de País Valencià. Revertir dues llargues dècades de govern del PP porta una feinada de pic i pala. La cultura i la música és un apartat més d’aquesta tasca àrdua de pic i pala que no hem d’abandonar.

Us considerau un antisistema o un objector del sistema?

No tinc ni idea del que soc. He viatjat molt, vaig fer-ho sovint amb els pares i he cantat en català per mig món. Tot això et dona perspectives. D’aquí que sempre intente entendre les realitats que no són la meua. No crec en el blanc i negre, entenc que la vida és gris amb tots els seus matisos. En tot cas, el sistema dominant és una gran mentida, una porqueria. Històricament, es va passar del teocentrisme a fer que tot girés al voltant de l’home. Després, el regnat de l’individualitat. I ara ens carreguem l’individu per passar a ser números o algorismes. Som molt complaents, del tot submissos, i així no canviarem res.

stats