FILOSOFIA

Albert Camus i el coronavirus

'La pesta' és una excel·lent lectura per entendre la pandèmia i, especialment, el confinament

La pesta d’Albert Camus és una excel·lent lectura per entendre la pandèmia i, especialment, el confinament, principalment perquè ajuda a reflexionar sobre el sentit de la pròpia existència humana, juntament amb altres qüestions de gran importància filosòfica i vital, com la llibertat, la felicitat, la por, la mort i l’autoritarisme. És una recomanació basada en el convenciment que conta una història intemporal, malgrat estar escrita en el període de la Segona Guerra Mundial, i connecta amb els reptes que el coronavirus, la pesta del segle XXI, planteja a la humanitat. De la mateixa manera que és una oportunitat per revisar algunes de les lliçons universals que ofereix la novel·la filosòfica de Camus, començant per la idea que totes les pestes són la mateixa pesta.

La novel·la de Camus descriu l’arribada de la pesta a la ciutat d’Orà i la irrupció progressiva de la mort i els seus efectes immediats en la interrupció de la quotidianitat i la pèrdua del sentit de l’existència humana. Segons Camus, la mort deixa l’ésser humà condemnat a l’absurd, sense futur ni projecte. El contacte permanent amb la mort fa prendre consciència de la temporalitat i fugacitat de la vida, i de la seva fragilitat i interdependència. La mort humanitza, fa aparèixer la vida com el bé més preuat i deixa de ser únicament una vivència individual per formar part de l’estat d’ànim col·lectiu i del caràcter d’una ciutat confinada i tancada sobre si mateixa.

Els personatges de Camus evolucionen, de la mateixa manera que la ciutadania ho ha anat fent en l’emergència sanitària. En els dos escenaris es desconfia de la gravetat de la pandèmia fins que la pesta i el virus demostren la seva gran mortalitat, aleshores la por desplaça la incredulitat a un segon terme. La vida es torna incerta i apareixen els primers comportaments incívics que posen en perill la vida dels conciutadans. Creix la necessitat col·lectiva de seguretat i protecció. El coronavirus crea amb rapidesa un clima social favorable a l’acceptació disciplinada del confinament i el distanciament social, com a escuts protectors per a una guerra declarada a un enemic invisible. En aquestes circumstàncies, l’estat decideix i la ciutadania obeeix. L’aposta per la seguretat i les mesures de vigilància i càstig s’han presentat com accions orientades a evitar el contagi i garantir la salut, però també representen la negació de la dignitat i la capacitat humana de pensar i actuar racionalment de manera autònoma, amb responsabilitat moral i política.

La felicitat i el bé comú

Camus té una idea comunitària de felicitat consistent que no es pot ser feliç sense que ho siguin els altres: “El benestar públic es construeix amb la felicitat individual”. Paral·lelament a la lluita sanitària contra el coronavirus s’ha produït un combat moral per la felicitat i el bé comú, entre l’egoisme d’entregar-se als desitjos, i la solidaritat de fer sacrificis personals i actes de generositat cap als altres. És difícil argumentar en contra de l’opinió del doctor Rieux, protagonista de La pesta, de fer front a la plaga “ajudant-nos mútuament, encara que no ens coneguem de res”, perquè en moments de crisi l’ajuda mútua i la cooperació, i no la competència, són els valors que han estat determinants per preservar la vida.

Per a Camus, la plaga es pot vèncer a través de la suma d’accions individuals, amb una mínima intervenció de l’estat, reforçant els llaços d’amistat i solidaritat. En aquest punt, el relat de Camus divergeix de la gestió centralitzada de la crisi del coronavirus en què els estats han pres unilateralment les decisions, tecnocràticament, seguint els criteris marcats pels tècnics de la salut i les dades estadístiques, tractant la ciutadania com a menors d’edat, en sentit kantià. Camus es mostra optimista, creu en la bondat humana, defensa que les bones accions de la voluntat humana són molt més abundants que les malvades i van sempre acompanyades d’amor i coneixement. Els humans s’agermanen en la malaltia i el dolor. El mal d’un és el mal de tots. L’optimisme antropològic de Camus sembla excessiu, no es correspon amb els fets viscuts durant el confiament, especialment amb els actes insolidaris i incívics orientats per l’egoisme d’aquells que actuen com si no hi hagués un demà, desobeint, sense pensar en el col·lapse del sistema sanitari.

El personal sanitari ha liderat la resposta a la crisi amb la seva feina, però la resistència al virus ha estat possible també gràcies a altres professionals. Camus coincidiria a defensar que el millor que es pot fer en aquestes circumstàncies tan excepcionals és contribuir al benestar comú fent bé la pròpia feina, amb honestedat, i s’oposaria al relat socialment construït, que ha identificat els professionals de la salut com a herois, perquè, en el fons, no han fet més que el que havien de fer, complir el seu deure, però sobretot perquè donar gran importància a les bones accions desvirtua el valor moral de les accions humanes, que resideix en el seu caràcter excepcional, i no en la bondat que les inspira. L’equiparació de la funció pública dels equips sanitaris amb altres treballadors ha evidenciat la dimensió social del treball i no impediria a Camus manifestar el seu agraïment als sanitaris per haver elegit una professió que té cura de la vida.

Evitar l’avorriment

En el confinament, l’oci va adquirir una especial rellevància. Hi ha hagut una obsessió col·lectiva per evitar l’avorriment creant situacions que omplien el temps, i permetien manifestar públicament un cert benestar. Camus i els seus personatges, en canvi, haurien elegit avorrir-se, sentir el pas del temps amb tota la seva lentitud, conscients que hi ha un no fer res reflexiu que proporciona aprenentatges útils i satisfactoris. Aquest avorriment actiu no s’hauria d’interpretar com una manca de respecte cap a les víctimes de la malaltia, sinó com una actitud positiva contra l’estrès associat a l’aïllament i una oportunitat per cuidar-se i cuidar els altres. Quan la vida es fa difícil de viure, cal alliberar temps per estimar amb més sensibilitat i consciència.

En el relat de Camus, la pesta és una malaltia política, que simbolitza els totalitarismes i la seva pervivència, més enllà de territoris, fronteres i del temps que li va tocar viure. El coronavirus també representa una amenaça política per a la llibertat. Totes les pestes són la mateixa pesta. Hi ha una continuïtat entre la pesta i el coronavirus. Camus està convençut que la pesta ha arribat per quedar-se, com el feixisme. L’experiència d’altres pandèmies anteriors indica que l’amenaça del coronavirus continuarà, que les solucions no seran definitives. Mentre hi hagi plagues, ningú no podrà ser lliure, com diu Camus. Davant l’amenaça autoritària de continuar limitant els drets i les llibertats, mantenint el control i la vigilància sobre la població, més enllà de l’estat d’alarma, guanya força la proposta de situar en el centre de l’acció humana la lluita per la llibertat. La generació del coronavirus té el deure moral d’alliberar-se de les seves pors i pensar en el futur com un camí cap a la reconquesta de la llibertat.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF