750 anys de la creació de la Corona de Mallorca

PalmaLa Corona o regne privatiu de Mallorca es va constituir fa exactament set segles i mig, al darrer testament dictat per Jaume I, a Montpeller, la seva ciutat natal, el 26 d’agost del 1272. Fou la fundació d’un reialme dispers, que perduraria només tres quarts de segle i que naixia de la voluntat del Conqueridor i, sobretot, de la seva segona esposa, Violant d’Hongria, de repartir els seus dominis entre els diferents fills barons.

En general, el diagnòstic posterior ha estat negatiu sobre aquella decisió de Jaume I, tan venerat en altres aspectes. Però no era res de nou. Ja els reis dels francs –Carlemany i els seus successors entre ells– practicaven habitualment el repartiment de territoris entre els fills. El mateix havien fet els comtes catalans, avantpassats del Conqueridor. El seu avi, Alfons el Cast, ben igual: Aragó i Catalunya per a Pere el Catòlic, Provença per al segon baró, Alfons. Jaume era fill únic, cas raríssim en la història de les monarquies –perquè el seu pare no suportava la dona i el varen haver d’enganyar per dur a terme l’acte marital amb ella.

També fou pràctica habitual a la resta de regnes hispànics. Sanç el Major, rei de Navarra, a la qual afegia els llavors comtats d’Aragó i Castella, repartí aquest territoris entre tres fills, un d’ells bastard, i, a més, elevà el títol de comte al de rei: reis de Castella i d’Aragó. Encara al segle XII, Alfons l’Emperador, rei de Lleó i de Castella, havia dividit aquests dos territoris entre els fills Sanç, hereu de Castella, i Ferran, qui va obtenir Lleó.

Contràriament, els Capet, reis de França i competidors dels reis d’Aragó pels territoris occitans, havien establert la nova pràctica que la corona passava íntegra al fill major baró. Ara bé, per fer contents la resta, se’ls lliurava com a feu qualque territori, que heretaven els seus descendents. De fet, un d’ells, el ducat de Borgonya, acabaria per declarar-se sobirà i fins i tot fent la guerra als cosins de París, però això seria ja a final de l’Edat Mitjana.

Del seu primer matrimoni amb Elionor de Castella, que va ser anul·lat –per parentiu pròxim, la qual cosa, òbviament, ja sabien abans de casar-se–, Jaume tingué un únic fill, Alfons, a qui, per tant, corresponia tota l’herència. Les complicacions arribaren amb els fills del segon matrimoni, amb Violant d’Hongria, d’ells tres homes: Pere, Jaume i Ferran, als quals calia dotar convenientment. Un altre, Sanç, no comptava perquè fou destinat a la carrera eclesiàstica.

En principi, no convenia tocar aquella unió entre Catalunya i Aragó, encara recent, que havia estat possible gràcies al matrimoni del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb l’hereva aragonesa, Petronella –besavis de Jaume. En canvi, els regnes de Mallorca i de València eren les seves conquestes personals, i, per tant, podia disposar-ne com volgués. Com també ho podia fer de l’herència de la seva mare –Montpeller i l’Omeladès– o d’altres familiars: els comtats al nord del Pirineu –tot i que eren part de Catalunya– o el llunyà Carladès, a l’Auvèrnia.

El trencaclosques del repartiment

Assenyala el doctor en Història Josep-David Garrido que “poc temps després de celebrar les noces” el 1235, “Jaume I prometé a la seva segona esposa (...) les Illes i les conquestes a València”, és a dir, allò guanyat amb la seva espasa, “per als fills del seu matrimoni”. A més, Jaume lliurà a Violant el que havia heretat de la seva mare, Montpeller i l’Omeladès. Segons Garrido, la reina posseïa un arma infal·lible, els plors, per aconseguir del seu home el que desitgés. L’historiador de l’art Marcel Durliat assegura que la reina “defensava apassionadament els interessos del seu infant preferit, Jaume”.

Ricard Urgell, director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, narra que Jaume I va dictar el 1232 el seu primer testament –amb només vint-i-quatre anys– i en designà com a hereu universal qui llavors era el seu fill únic, Alfons, de deu anys. Però el naixement dels fills de Violant –Pere (1240), Jaume (1243) i Ferran (1248)– va generar successives modificacions, en les quals es jugava amb els territoris –i els seus habitants, és clar– com una mena de trencaclosques perquè tothom tingués el seu bocí del pastís. En perjudici, és clar, del germanastre.

El 1242 –recull Urgell–, es registrà una primera partició: Aragó i Catalunya per a Alfons, i la resta, per al petit Pere: les conquestes de Mallorca i València, l’herència materna de Jaume I –Montpeller i l’Omeladès– i la del seu oncle Nunó Sanç –Catalunya Nord. El 1243, en néixer un tercer fill –Jaume–, a Pere se li adjudica Catalunya –es trencava així la unió amb Aragó del 1137– i al nouvingut els regnes de València i Mallorca, un guany gens menyspreable. El 1248, en venir al món Ferran, afegeix Garrido, a aquest li corresponen “la Catalunya Nord, Montpeller i les altres possessions occitanes de la dinastia”, ja molt reduïdes –l’Omeladès i el Carladès–; a Alfons, Aragó; a Pere, la Catalunya peninsular i Mallorca; i a Jaume, el regne de València. Com comenta Garrido, si Ferran no hagués mort poc després, el 1251, el ‘regne privatiu’ hauria estat el de València, i no el de Mallorca, que hauria quedat en mans del seu germà gran.

La mort, que s’enduia amb facilitat tant pobres com poderosos, vingué a cercar també Violant aquell mateix 1251, i el 1260 el primogènit Alfons. El repartiment quedava així reduït a només dos hereus. L’agost del 1262, “per acord solemne signat en Corts”, assenyala Urgell, el Conqueridor establí la divisió definitiva: Catalunya, Aragó i València, per a Pere; Mallorca “i els territoris al nord dels Pirineus”, per a Jaume. Aquest és el repartiment que confirma el darrer testament del monarca, signat a Montpeller fa 750 anys, el 26 d’agost del 1272, que “constituí efectivament la fundació de la Corona de Mallorca”, dictamina Urgell. “La descompensació entre els territoris promesos a l’un i l’altre fills era desmesurada”, observa Garrido. Perquè el lot no fos tan exigu, Jaume I volgué afegir-hi el pretès regne de Sardenya, però no arribà a fer-ne efectiva la possessió.

Semblava que tot anava raonablement bé. “El cronista Muntaner” –diu l’arxiver J. Ernest Martínez Ferrando– “subratlla la gran satisfacció que experimentà el rei Jaume un cop va veure signada la concòrdia” dels fills. Però, en presència del jurista –i sant– Raimon de Penyafort, Pere redactà una “protesta secreta”, ja que el seu propòsit era heretar-ho tot, i d’aquí vindrien les futures guerres entre totes dues branques de la família, fins a la liquidació de la Corona de Mallorca el 1349 i la seva reintegració a la Corona d’Aragó.

Com recorda Garrido, Jaume ja havia estat jurat com a successor al regne de Mallorca a l’església de Santa Eulàlia de Palma, l’agost del 1256. Però, mentre que el seu germà gran fou “elevat a la dignitat de procurador general a Catalunya i Aragó, Jaume no gaudí d’una prerrogativa semblant”: el Conqueridor designà el seu propi representant a les Illes, Berenguer de Tornamira. Destaca Martínez Ferrando que, a la campanya de Múrcia (1265-1266) Jaume I animà els seus fills a combatre amb valor: “Del contrari prometem a Déu desheretar-vos del que us havem donat”.

Pere el Gran i Jaume el Bo

Pere, que afegiria als territoris heretats la conquesta de Sicília, és conegut com ‘el Gran’: impetuós, guerrer, bon polític. Jaume, ‘el Bo’, seria tot el contrari: prudent i feble a més de calçasses, fins al punt d’acceptar retre vassallatge al germà, una vegada mort el pare. Garrido expressa els seus dubtes: mentre que la Gesta Comitum Barcinonensium qualifica Pere de “tarannà brillant” i de “nobles actes”, “Jaume, en canvi, no tingué qui li escrigués aquestes coses”. Ser un monarca poderós “comportava una potencialitat propagandística” inaccessible al germà.

Una de les clàusules del testament del 1272 establia que, si mancaven els “descendents en línia recta masculina i legítima” de Pere, els seus dominis passarien a la família de Jaume, i viceversa. Aquest és l’argument que faria servir Jaume el Just d’Aragó, fill segon de Pere el Gran, per reclamar la Corona de Mallorca en morir sense fills legítims el seu cosí Sanç, hereu de Jaume el Bo, i succeir-lo el seu nebot Jaume III. El regent Felip, relata el cronista Zurita, li recordà que ell mateix ostentava la corona per la mort del seu germà gran, Alfons el Franc. Tanmateix, la disputa es va resoldre amb diners: els mallorquins renunciaven a cobrar el mig milió de sous prestats per a la conquesta de Sardenya, a canvi del reconeixement de Jaume III.

Què hauria passat, si ni Pere ni Jaume haguessin tingut descendència “masculina i legítima”? Tot estava previst al testament. Els següents en la línia de successió eren dos germanastres, dits també Jaume i Pere –el Conqueridor no es trencava el cap a cercar noms–, fills de Teresa Gil, però reconeguts com a legítims. Només si aquests també mancaven de descendents barons, aleshores passaria l’herència a les filles de Jaume I: la més gran, Violant, esposa d’Alfons X de Castella, amb la qual cosa, en cas de catàstrofe natalícia, s’hauria consumat la unió dinàstica de totes dues corones dos segles abans dels Reis Catòlics.

Jaume I morí a València el 27 de juliol del 1276, a l’edat aleshores avançada de 68 anys. Sis dies abans, narra Garrido, “abdicà, definitivament, en els seus dos fills. Pere hi era present i arreplegà el segells reials; Jaume, no”. Començava un ‘joc de trons’ entre familiars que es perllongaria tres quarts de segle: la breu història de la Corona mallorquina.