20 anys d'un mallorquí amb tricorni a la portada de la revista 'Zero'

Palma“Tenia clar que no volia sortir vestit de guàrdia civil, perquè m’estimava més aparèixer a la portada de la revista Zero d’una manera que em sentís còmode. Ara bé, havia de quedar clar que era un agent de la Benemèrita i el director em va dir que la solució era el tricorni. Primer ho provàrem aguantant el capell amb la mà i, finalment, ens decidírem per una fotografia, en un pla curt, en què el duia posat”. Així recorda l’aleshores agent i ara periodista Joan Miquel Perpinyà com va ser portada de la publicació LGTBI, especialitzada a publicar reportatges de personalitats públiques que sortien de l’armari.

Aquell era el número del mes de desembre del 2002. Ara fa 20 anys. Llavors no era possible que dues persones del mateix sexe es casassin, ni tampoc que adoptassin, a l’estat espanyol. Era la segona legislatura en què José María Aznar era president del govern, i el ministre de l’Interior era Ángel Acebes, que dos anys després insistiria a assenyalar ETA com a responsable dels atemptats de l’11-M.

A les Illes Balears, Catalina Cirer era delegada del govern espanyol i al cap d’un any i mig seria batlessa de Palma, en substitució de Joan Fageda. Al Consolat, governava el primer Pacte de Progrés de Francesc Antich. La Conselleria d’Afers Socials estava en mans d’Esquerra Unida, i la seva consellera, Nanda Caro, liderava les reivindicacions LGTBI, de la mà de l’entitat Ben Amics.

La sortida de l’armari d’un guàrdia civil mallorquí no era un fet casual, sinó que tenia una explicació. Mesos abans, un agent destinat al quarter de Vilafranca de Bonany havia sol·licitat ocupar un dels pavellons de la casa quarter amb la seva parella, que era un altre home. La normativa de la Guàrdia Civil especificava que no era possible que una parella de dues persones del mateix sexe accedissin a aquest tipus d’habitatges. En aquell temps, Perpinyà era el secretari de Comunicació de la delegació de les Balears de l’Associació Unificada de la Guàrdia Civil. Va ser amb aquesta condició que va fer arribar la petició de la parella a la delegada Cirer. És en aquell context que el director de l’emblemàtica publicació editada a Madrid, Miguel Ángel López, va fer l’oferiment a Perpinyà.

“No m’ho havia plantejat mai –explica Perpinyà–, això d’aparèixer a la portada de la Zero, però Miguel Ángel López va insistir-hi fins que vaig dir que sí. Era el temps en què des de la portada d’aquella revista havien sortit de l’armari el tinent coronel Sánchez Silva i també el capellà José Mantero. Aquelles “sortides” havien causat un gran rebombori, i aquesta era la línia de la revista: que persones d’institucions considerades conservadores manifestassin obertament l’orientació sexual”.

“Per què vaig decidir fer aquella passa endavant? Idò la seqüència va ser la següent: La parella que havia fet la petició em va assegurar que no anirien als mitjans de comunicació. I Catalina Cirer també em va demanar que no féssim cap moviment. Al cap de poc temps l’Última Hora ja va publicar que seria possible que la parella passàs a conviure al quarter de Vilafranca. Jo sempre he pensat que l’aleshores director general de la Guàrdia Civil, Santiago López Valdivielso, va tirar pel dret i, durant els primers dies de novembre d’aquell any, va signar una ordre general per canviar el codi perquè una parella homosexual pogués accedir als habitatges, amb la condició que estigués inscrita al registre de parelles de fet”, comenta l’exguàrdia civil.

L’exdelegada del govern espanyol confirma aquesta versió. “López Valdivielso no tenia motiu per consultar-ho al ministre. L’única cosa que podia passar és que hi hagués un gran rebombori. Jo pens que actuant d’aquesta manera vàrem estar a l’altura dels canvis socials. Aquella era una qüestió que no s’havia plantejat mai i havíem de donar-hi una sortida ràpida. En el meu entorn personal i d’amistats hi havia parelles del mateix sexe, i jo estic molt satisfeta d’haver actuat com vàrem actuar”.

“Paral·lelament –explica Perpinyà–, però, la parella interessada va protagonitzar un reportatge a la revista Interviú. Ells volien continuar sent anònims i varen acordar que les seves cares, a la foto, apareguessin pixelades. El director de Zero em va fer veure que el remei era pitjor que la malaltia, perquè els protagonistes apareixien com dos narcotraficants penedits, que s’empegueïen de ser el que eren. Allò projectava una imatge sòrdida de la diversitat sexual i per això vaig acceptar sortir a la portada”.

Tanmateix, segons recorda Perpinyà, de rebombori n’hi va haver, sobretot a les tertúlies radiofòniques de Madrid. “On anirem a parar? Dos homes convivint a la casa quarter!”, recorda que deien determinats tertulians. “A mi allò em va canviar la vida, no pel tema de sortir de l’armari, perquè jo no hi era. Tothom al meu entorn sabia que jo tenia parella, i que era un home. Però aleshores, després de fer volta per les ràdios i televisions de Madrid, em vaig convertir en personatge públic. Quan anava pels aeroports, els companys guàrdies civils dels controls –hem de pensar que les empreses privades de seguretat aquells anys encara no feien aquesta funció– em saludaven de manera molt efusiva”, rememora l’exagent. Tot i aquell petit canvi promogut pels conservadors, quan el 2005 es tramitava la llei del matrimoni gai de Zapatero, més d’un milió de persones s’hi manifestaren en contra a Madrid. El PP hi enviava l’emissari Acebes, el ministre de Cirer.