Les victorioses reculades del Govern i les raons d’un atractiu

El Govern balear comença a semblar un d’aquells que presenten totes les retirades del seu exèrcit com a genials victòries tàctiques. Està rectificant a marxes forçades i al mateix temps s’obstina a mantenir l’aparença que no ha canviat res. Certifica la mort del mort del TIL amb la proscripció de l’ús de les sigles de la discòrdia entre els seus portaveus. Anul·la els expedients als directors de Maó i admet que han estat aparcats durant set mesos, però manté en el càrrec el responsable de la dilació. Es felicita perquè els centres que tenien el projecte TIL aprovat abans de la interlocutòria del TSJIB el podran continuar aplicant i no perquè l’hauran continuat aplicant. Avisen que donaran suport als centres perquè continuïn aplicant la norma anul·lada i suspesa, però no tenen inspectors per realitzar la tasca gràcies a la gran tasca duita a terme per Guillem Estarellas. Recorden un personatge desdentat, crec que de Marc Twain, que es vantava de la monumental pallissa que havia donat a un adversari en estavellar-li la dentadura contra el seu puny.

Aquest divendres la presidenta del Círculo de Empresarios, Mónica Oriol, ens ha ajudat enormement a centrar la qüestió de la posició de la dona en la nostra societat. En dir-nos tan francament que prefereix no contractar dones que puguin quedar embarassades, aborda la problemàtica no tan sols dins una perspectiva de gènere, sinó també des de la perspectiva de les classes socials. Si ets pobra i ets en edat laboral, ni se t’ocorri pensar a tenir fills. Després n’hi ha que se sorprenen de l’ascens de Podem a les enquestes. No és tant per mèrit dels seguidors de Pablo Iglesias com pel fet que la casta desinhibida exhibeixi sense pudor tota la caspa que acumula. Els estan fent la campanya.

Sempre he trobat d’un simplisme lamentable l’equació que iguala el PP i el PSOE. També consider que tenen una manca de visió preocupant aquells partits que la defensen, però que, des de la transició fins ahir mateix, han tengut clar sempre que havien de fer part de “pactes de progrés” per enviar la dreta a l’oposició. El seu raonament, dissonant amb la seva trajectòria, els situa aleshores amb la caspa i amb la casta, sobretot, perquè no va acompanyat mai ni d’autocrítica ni d’assumpció de responsabilitats, que, en un govern, no ho oblidem, són col·legiades.

No obstant això, sí que hi ha elements que han facilitat la identificació entre el PP i el PSOE. Paul Krugman afirmà fa dos anys que, en la gestió de la crisi, no veia gaire diferències entre la política econòmica de Zapatero i la que aleshores començava a aplicar Rajoy. A Política para apolíticos, un llibre coordinat per J.M. Vallés i X.Vallart, trobam escrita la següent afirmació: “S’entenia que la dreta preferia una pressió fiscal baixa concentrada en els imposts indirectes, mentre que l’esquerra afavoria una major pressió fiscal, amb major pes dels imposts directes. Però la història recent espanyola ha invalidat aquest exemple”. A continuació vénen els pertinents exemples. El fet és que Podem gosa a trencar aquesta identitat de programes econòmics. El seu, que no és la panacea ni està exempt de punts dèbils, mostra una diferència. Aquesta setmana, l’ha ressenyat José Moisés Martín per a Economistas frente a la crisis, crec que no sospitosos de tendenciositat antisocialista: “El país de Podemos se parece más a lo que podría haber sido la evolución de Francia o Suecia si no se hubiera producido la revolución conservadora de los años 80”. Més endavant afegeix: “Podemos tendrá que pactar con la realidad y destilar, de su proyecto político y social, un programa de gobierno lo suficientemente transformador como para diferenciarse de la socialdemocracia, al tiempo que no se choca con los muros de una realidad institucional que no va a ser capaz de transformar tan fácilmente y que le va a recibir de manera francamente hostil”. Ni tant ni tan poc, però vet aquí les raons del seu atractiu.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF