Els morts de gana o la tragèdia del destí

Han passat molts anys, tants com vint-i-sis, des que Estudi Zero, a les ordres de Leona di Marco, va posar sobre l’escenari l’adaptació de l’obra teatral de Sam Shepard Fool for Love, amb el títol Tocats d’amor. Des d’aleshores no record haver vist una altra peça del nord-americà als nostres escenaris. Per alguna cosa, segurament perquè Shepard és molt nord-americà i això sempre entranya una dificultat addicional al muntatge teatral i un risc afegit a l’hora de crear massa distància entre la història i l’espectador. Lluqui Herrero, adaptadora i directora, ha escapçat de valent l’original a fi d’evitar aquesta circumstància, fins a deixar el discurs clar i llampant. No era una tasca gens senzilla i per aquí hem de començar a reconèixer els mèrits de la gran responsable del muntatge. Un altre dels mèrits és haver sabut triar els cinc actors que han quedat dels nou originals. Sergio Baos, Xavier Frau, Margalida Grimalt, Agnès Llobet i Xim Vidal han estat els elegits, i amb aquesta tria ha començat la feina de la direcció d’actors. Perquè una de les millors bases de La maledicció, que és el que ha quedat del títol original La maledicció dels morts de gana, és el treball interpretatiu de cadascun d’ells, que es van turnant en la representació, mai tots plegats, que d’alguna manera fa que els cinc actors tinguin el seu moment de glòria i es converteixin tots ells en protagonistes d’aquesta tragèdia de la quotidianitat.

Una història de perdedors, de desarrelats, de condemnats al fracàs, perquè ho porten al seu ADN, que és d’alguna manera l’eix central del discurs, el de les cadenes familiars, cadenes de baules gairebé indestructibles que es van arrossegant generació rere generació, sense possibilitat de redempció, encara que el miracle és a prop, però el pes de les cadenes és massa feixuc per poder desempallegar-se del seu destí. Escenografia i vestuari de Xesca Salvà tan senzills com adients, de manera que sense perdre el respecte als orígens, universalitza el desenvolupament, com adient també és la col·locació dels actors entre el públic els moments que no estan en escena, i quan hi són broden els seus personatges. Tan sols un emperò, que crea distància. Si són uns personatges de classe baixa, que viuen en un espai rural, allunyats de qualsevol mínim d’educació convencional, la utilització d’un català tan estàndard fa que els resti credibilitat, que costi una mica entrar dins aquest porxo desastrat que simbolitza i defineix tot el que passarà dintre.