Teatre Goya.- Fa dos diumenges, aquest diari dedicava el suplement Rar a Josep Maria Pou, i val a dir que el definia perfectament, o almanco això em va semblar. Diríem que em va confirmar la impressió que m’havia fet d’ell al llarg de no poques obres com a espectador. Mai ni una conversa amb ell o amb gent que el conegui, a tot estirar entrevistes o declaracions del mateix Pou, que com és de suposar tan sols defineixen el personatge i en cap cas la persona. Amb això vull dir que les meves sensacions i conclusions tenen gairebé molt poc pes específic. Gens ni mica. Tot això ve al cas perquè no m’agrada ser ‘anti’ o ‘pro’ res, però encara que ho intentis, per dintre apareix un corcoll incontrolable, sempre i en tot, que et fa tenir tot un seguit de prejudicis, sempre a primera línia de sortida a l’hora d’emetre una opinió. En el cas de Pou també, però del que volia parlar era d’una frase que tenc per costum amollar, “No m’agrada Tennesse Williams”, a l’hora d’enfrontar-me a una representació de l’autor nord-americà, i em quedo tan ample, per immediatament després començar amb tot un seguit de matisos per justificar l’afirmació. La primera és “en cinema sí que m’agrada”. Clar, no puc dir res ni mínimament negatiu de La nit de la iguana de John Huston o d’ Un tramvia anomenat desig d’Elia Kazan, per posar els dos exemples més significatius. Però al cinema nord-americà hi estam acostumats, és fins i tot natural, i per descomptat estam parlant en aquest cas de dues obres mestres amb els millors directors i actors i actrius immillorables. Tornam al teatre. Aquests darrers temps he vist La gata sobre la teulada de zinc calenta d’Àlex Rigola, que em va semblar una meravella; Un tranvía llamado deseo a Madrid, dirigida per Mario Gas, que si l’he de definir amb un sol adjectiu diria que desigual; i ara El zoo de vidre, que dirigeix al Goya Josep Maria Pou. Ubicada als anys trenta poc després de la gran depressió, amb uns personatges sense futur, potser ni tan sols passat, que busquen desesperadament convertir els seus somnis en realitats, inabastables per quimèrics. És a dir, molt semblant a tantes realitats, properes, reconeixibles. Però no, em va crear distància, tant en l’espai com en el temps, tot massa teatral per parlar de situacions reals i, per descomptat, sense aprofitar l’avinentesa dels temps que corren, tot massa llunyà, impostat, uns personatges que no tenen res a veure amb el que jo buscava. Els actors, Míriam Iscla i Dafnis Balduz, correctes; Meritxell Calvo i Peter Vives, sobreactuats, sobretot ella. No era el dia.
Teatre Lliure.- He dit que no era el dia perquè després de sortir del Goya vaig marxar cap al Teatre Lliure de Montjuïc per veure La ronde de nuit de Le Théatre Aftaab, en voyage, creació col·lectiva dirigida per Hélène Cinque, companyia nascuda dels tallers d’Ariane Mnouchkine a l’Afganistan, representada en francès i dari (persa). Parla de la immigració, més somnis sense gaires possibilitats de convertir-se en realitats. De fet La ronde de nuit és la representació dels somnis, malsons en aquest cas, de tot un seguit de gent que passen una nit de neu i fred, refugiats en un teatre on fa feina un company de penúries que ha aconseguit una petita feina com a vigilant nocturn, que entreveu la minúscula possibilitat de portar cap a París a la seva esposa i començar una vida allunyada del terror. El plantejament és bo, molt bo. Immigrants parlant de la immigració, però ja des del principi hi ha un component humorístic que no casa amb la quotidianitat de la tragèdia que viuen els protagonistes. Fins i tot diria que el to, la interpretació dels protagonistes, frega la caricatura, com és el cas de la prostituta, del policia, de la directora del teatre, o la del mateix conductor de l’acció, el vigilant, que no casa amb el tarannà ni amb les pretensions del missatge de La ronde de nuit. Per una altra banda, mentre dormen, cadascun dels immigrants que han arribat a passar la nit al teatre, amb el neguit del vigilant, que si l’apleguen perdrà la feina i per tant la possibilitat de normalitzar la seva existència, representen, un a un, el seu somni, el seu malson. Cap d’ells passa el primer escaló per donar universalitat o complicitat a la seva situació. I tot queda molt bàsic, amateur diria, i per tant el mosaic, aquest calidoscopi de l’infortuni, no aconsegueix tot el que pretén, com si a l’espectacle li manquessin un parell de bulls. O per ventura tan sols no era el dia, el meu dia.
