Publicitat
Publicitat

La Mancomunitat: el primer intent d'estructura d'estat

Avui fa 100 anys que Madrid va permetre crear la Mancomunitat, però molt aviat en va limitar l'acció

El 18 de desembre del 1913 el govern espanyol va aprovar les mancomunitats. Era un decret general i no únicament per a Catalunya, d'on venia la reivindicació. Cap més regió va aprofitar-ho. La seva gestació no va ser fàcil: va sobreviure a la Setmana Tràgica i a més d'un daltabaix polític. Han passat cent anys, però els titulars dels diaris del 1913 podrien ser els d'avui: negatives taxatives des de Madrid a les demandes d'autodeterminació, recerca del suport internacional, boicot als productes catalans i manifestacions i declaracions virulentes a favor i en contra. La Mancomunitat va tenir una vida breu (1914-1923), però va contribuir a modernitzar el país i a crear un esbós d'estat propi.

"!Viva España!" i "!Abajo las mancomunidades!"

La població surt al carrer

Mentre es discutia a les Corts la llei de mancomunitats, es va convocar una gran manifestació la tarda del 23 d'octubre del 1913. Es volia que fos pacífica i es va consensuar que no es llancessin proclames a favor o en contra de res i que no es cantessin himnes. El pas per la Rambla va durar més d'una hora. No va ser un acte del tot pacífic: grups lerrouxistes van sortir al carrer amb el crit " !Viva España!" i" !Abajo las mancomunidades! "Un d'ells va treure la pistola i va disparar. El 6 d'abril del 1914 es reunia per primera vegada l'Assemblea de la Mancomunitat i elegia com a president Enric Prat de la Riba. El nou president va recordar que dos cents anys abans (el 1714) Catalunya havia perdut el seu règim de govern: "Des d'ara, des d'aquest moment, que gràcies a Déu hem pogut veure, Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat".

Un no rotund a la cooficialitat del català

La batalla per la llengua

El maig del 1916 el Consell de la Mancomunitat demanava públicament al govern espanyol la cooficialitat de la llengua catalana en tots els àmbits. Es va elaborar un autèntic programa de normalització lingüística en les institucions públiques. La Real Academia Española va reaccionar amb rapidesa: " Hay centros oficiales donde se prescinde en absoluto del castellano, y hasta acontece que en gran número de escuelas está proscrito el idioma nacional o se enseña como lengua extranjera ". De res va servir la unanimitat dels partits catalans: "Coincidim tots els partits a Catalunya, absolutament tots, des dels carlins fins als republicans, a manifestar-nos com a ardents defensors del dret regional, del nostre idioma". La reposta del govern espanyol va ser clara i contundent. L'aleshores president espanyol, el comte de Romanones, va dir que "mai" concediria la cooficilitat de la llengua catalana perquè el seu ús era un "emblema polític".

"No se recibe a los viajantes catalanes"

Boicot als productes catalans

El juny del 1916 es va començar a plantejar l'autonomia política. Madrid s'ho va prendre com una deslleialtat nacional. Romanones es va mostrar intransigent: " No podía ni debía admitir diálogo ". I acabava dient: " Autonomía política, Señor Cambó, no ". El final de la Primera Guerra Mundial, el dret d'autodeterminació de Wilson i l'enfonsament dels grans imperis van donar certa esperança als catalans. El 10 de novembre del 1919 Francesc Layret va demanar a la futura Societat de Nacions una intervenció a favor de l'autonomia de Catalunya.

El dia 16 es va convocar una manifestació a Barcelona a favor de l'autonomia. Davant el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, a la tarda, hi van desfilar totes les corporacions i entitats econòmiques, socials, culturals i polítiques que donaven suport a la demanda d'autonomia de Catalunya. El ventall era molt ampli. Es va decidir que les contribucions indirectes restessin en mans del poder central i que els directes passessin a l'autònom, que es coresponsabilitzava, però, del dèficit estatal. Es proposava un sistema bicameral amb una cambra elegida per sufragi directe i una altra que seria el Senat, fill del sufragi dels municipis. Es creava una comissió de traspassos de serveis i recursos fiscals.

La reacció a Madrid davant la reivindicació catalana va ser sortir al carrer. El Círculo de la Unión Mercantil i la Cambra de Comercio van convocar una manifestació pel centre de la ciutat el 9 de desembre del 1918. Els comerços van tancar i 120.000 persones van deixar clar que no volien una Catalunya més autònoma. La tardor del 1918 havia començat una campanya de boicot als productes catalans. No seria esporàdica. Les amenaces de boicot es repitirien la primavera del 1932, quan es va discutir l'Estatut, i el 2005, quan es va debatre la reforma de l'Estatut. Antoni Rovira i Virgili escrivia: "Perquè els catalans demanen l'autonomia, hi ha gent de Madrid i de províncies que vol declarar el boicot a la indústria i al comerç de Catalunya. El pensament no és nou. Veurem, doncs, aviat aquells retolets espanyolistes: « No se recibe a los viajantes catalanes » o «No se vende género catalán »". L'historiador i escriptor afegia que, en una baralla, els espanyols tenien més possibilitats de perdre-hi: "Si se suprimís dels ingressos la part que per contribucions paga Catalunya, la hisenda espanyola aniria de dret a la bancarrota".

El govern no es va mostrar gaire més dialogant que els que s'havien manifestat. El diputat andalús Niceto Alcalá Zamora va titllar la petició catalana d'"imperialista" perquè incorporava una part d'Osca, Terol, Castelló, València i les Balears. Es va oposar a la hisenda catalana: " Nada de hacienda nacional mermada, nada de privilegios tributarios; la justa compensación de los servicios cedidos ". I Antoni Maura no donava gaires alternatives: " Su Señoría no tiene opción, ni la tendrá nunca nadie, porqué no se elige madre, ni se eligen los hermanos, ni la casa paterna, ni la Patria en que se nace ". Els parlamentaris catalans es van retirar. No havien tingut èxit. A Catalunya es van prohibir les manifestacions. Malgrat tot, la gent va sortir al carrer i la policia va respondre-hi amb brutalitat. El capità general Joaquim Milans del Bosch va ordenar que els oficials sempre anessin armats i acompanyats de soldats amb màuser. Hi va haver una víctima: una dona que simplement passejava va rebre el tret d'un soldat.

França es nega a rebre Francesc Cambó

El fracàs internacional

El setembre del 1919 el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, ja anunciava la necessitat de crear una Institució de Propaganda de Catalunya: "La nostra terra és encara desconeguda pel món i cal expandir son coneixement. L'Estat delega contínuament, per a representar-lo fora de Catalunya, homes no catalans o homes que es disfressen de no catalans. El record de l'assistència d'Espanya a les Exposicions Universals és de tristesa i de vergonya. Hauríem d'intervenir la premsa estrangera en ses informacions contràries i enemigues de Catalunya. La cooperació a les revistes estrangeres podria fàcilment ésser estimulada".

Els intents, però, d'internacionalitzar el plet català no van tenir gaire èxit. A París, el Comitè Nacional Català va fer arribar al president nord-americà, Woodrow Wilson, una carta en què demanava que Catalunya entrés a les Nacions Unides. El juliol del 1918 es va fundar un Comitè Pro Catalunya, presidit per Vicenç A. Ballester. Tenia relació sobretot amb l'Amèrica Llatina. Va ser ell qui va crear una nova bandera, símbol de les noves aspiracions de Catalunya: l'estelada. Cambó va sondejar si seria rebut a París. L'ambaixador francès i el ministre gal d'Afers Exteriors li van donar carabasses. França compartia interessos amb Espanya i Cambó era vist com un revolucionari.

La vaga de La Canadenca, la ciutat en estat de guerra

La violència de la lluita de classes

Els anys de la Mancomunitat no només van ser convulsos en l'aspecte polític. La violència de la lluita de classes i la crisi econòmica de postguerra van ser el seu escenari. El 4 de febrer del 1919 va començar la vaga de la Canadenca, l'empresa que produïa i subministrava el 70% de l'electricitat que consumia Catalunya. El 26 de febrer s'afegien a la vaga els treballadors de totes les companyies d'electricitat, gas i aigua. El 13 de març es va declarar l'estat de guerra i el 25 de març Barcelona era ocupada militarment. Fins i tot Cambó va sortir amb el fusell de sometent a l'esquena. La Federació Patronal va decretar un locautque va deixar molts obrers sense feina. La repressió contra sindicats i obrers va ser terrible i la violència es va instal·lar als carrers de Barcelona: el 1920, en un sol mes, van morir a trets o per culpa de les bombes 49 persones. Tot plegat tindria un mal final: la dictadura de Miguel Primo de Rivera, a partir del 1923.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF