Una decepció anomenada “democràcia”

¿Viu en emergència el sistema democràtic? ¿Pot el sistema democràtic ser profundament desigual? En aparença democràcia i desigualtat semblen conceptes antònims, oi? El cicle Viure en temps d’emergències, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, el Monestir de Pedralbes i l’ARA, ha debatut aquest dijous aquestes qüestions. Sota la coordinació del professor Daniel Gamper i la presentació d’Antoni Bassas, els assistents han escoltat les consideracions de Borja Barragué, professor de filosofia i investigador sobre temes de polítiques socials i filosofia política i també, recentment, assessor del ministeri de Sanitat.

El primer que assenyala Barragué té a veure, precisament, amb la relació contradictòria entre dos termes com democràcia i desigualtat. Menciona estudis segons els quals els nuclis de població pobra de les grans ciutats esdevenen sistemàticament marginats a causa de l’abstencionisme: com que no voten, les seves preferències no es tenen en compte i, en conseqüència, són i se senten profundament exclosos del sistema democràtic. En canvi, les capes socials riques sí que tendeixen a votar i, per tant, sí que traslladen les seves preferències als polítics. Conclusió: no són desafavorits. Una paradoxa: el sistema de representació democràtica com una màquina imparable de desigualtats. En aquest sentit, Barragué destaca un fet força curiós i sorprenent: en contra del que pot pensar el comú dels mortals, els estudis especialitzats demostren que els partits polítics sí que compleixen els programes electorals. Els rics referenden les seves preferències votant; els pobres, no. Molt perniciós.

Els joves i la democràcia

La desigualtat, assenyala el ponent, no és tan sols una variable relacionada amb les classes socials, sinó també amb l’edat. Les persones grans tendeixen a valorar bé la democràcia, a demanar que sigui protegida i a lluitar per aconseguir-ho. Però què passa amb els joves? Doncs al revés. Les successives decepcions viscudes, per exemple, en el terreny laboral i de l’habitatge, provoquen que vegin la democràcia com una realitat per la qual no val especialment la pena lluitar: “La democràcia ha decebut els joves”, exclama. “No els cuida, no la perceben com la necessària generadora de cohesió social”. Barragué ho té clar: “Els estats del benestar cada cop són menys eficaços”. Per què? Ho atribueix en bona part a la irrupció i predomini de les teories econòmiques neoliberals –per exemple, afegeix, defensades per Xavier Sala i Martín– que sostenen que l’estat ha d’intervenir poc i deixar fer les dinàmiques autosuficients del mercat.

I què passa amb la meritocràcia? En teoria ha de ser un element corregidor important, un generador de consensos. Doncs ell no ho té tan clar, ans al contrari: sosté que pot tenir força a veure també amb l’auge de les desigualtats. I posa un exemple eloqüent: si preguntes a algú si considera que hi ha algun problema amb el fet que Messi guanyi mil vegades més que una treballadora social, el més probable és que respongui que no, que no hi ha cap problema. I ho atribuirà a la meritocràcia i, erròniament, al concepte esforç; quan, en realitat, és molt clar que una treballadora social s’esforça molt més que Messi per assolir els seus objectius laborals. Aquesta visió pot portar fàcilment a visions tan reduccionistes com: “El que té molts diners deu ser perquè s’ho ha guanyat” i “El que és pobre ho deu ser per alguna cosa”.