El cristianisme, la religió que ha configurat la civilització occidental des de fa dos mil·lennis, va sofrir una forta sotragada fa poc més de cinc-cents anys amb la Reforma protestant. En molts indrets, la Reforma va ser vista com un moment alliberador i d’afirmació del valor de la consciència humana, malgrat que en altres es topés amb reaccions violentes. Però la Reforma té moltes zones d’ombra i una de les més fosques fou el règim teocràtic imposat per Calví a la ciutat de Ginebra i que de forma brillant relatà Stefan Zweig en el llibre Castellio contra Calví (La segona perifèria, 2025).
La història començà el 1536, quan Calví arriba de forma casual a la ciutat helvètica i és convidat a quedar-hi de la mà de Guillaume Farel, el gran introductor del protestantisme a Suïssa. Calví era un predicador brillant i carismàtic i les seves propostes foren rebudes amb entusiasme pels ginebrins, però al cap de poc temps, la seva intransigència en determinats assumptes provocà que el consell de la ciutat acabés la paciència amb ell i l’expulsés de Ginebra el 1538.
Amb la sortida de Calví aparegueren predicadors de tota casta i el catolicisme intentà recuperar el seu espai, la qual cosa provocà els recels del consell. Davant això i malgrat que ara ja en coneixen de primera mà el tarannà despòtic, el consell demana a Calví que torni a la ciutat. El predicador es va fer pregar, però al final, el 1541, torna a Ginebra on acabarà establint un règim teocràtic que Zweig descriu amb detall i que avui segurament al nivell dels talibans afganesos, amb tota mena de normes de conducta i restriccions, arribant a l’absurd de prohibir fins i tot les festes Nadal i Pasqua. A força de tortures i execucions, amb el temps els ginebrins acabaren entenent que el déu de Calví no era un déu per ser celebrat, sinó un déu per ser temut.
El que més sorprèn Zweig, però, no és tant la crueltat del personatge, com el fet que una ciutat pròspera i culta com Ginebra acceptés sotmetre’s a la dictadura d’aquest fanàtic, de forma fins i tot abnegada. Els problemes de la ciutat es podien haver solucionat de moltes maneres sense recórrer a Calví, el qual ja coneixen bé. L’interès de Zweig per aquest fet s’entén millor si tenim en compte que el llibre es va publicar l'any 1936, en plena efervescència del feixisme. El que Zweig ens mostra és un patró que es repeteix quatre segles més tard i que, com pot intuir el lector actual, no podem descartar que torni a passar.
Quan es presenten, els tirans no avisen de la seva condició bàrbara i assassina. Ben al contrari, tendeixen a aparèixer com a líders íntegres i de moral elevada. Són valents i parlen clar, s’enfronten als problemes reals de la gent i prometen allò que aquests volen sentir: que ells tenen una solució i no tenen por d’aplicar-la. Per això són rebuts amb entusiasme per un poble convençut d’estar disposat a fer sacrificis per arribar a una societat millor. Però aquesta societat no arriba mai.
Amb el temps, els ginebrins ho acabaren d'entendre: sempre quedava una passa més per fer, que exigia més sacrificis i haver de combatre qualsevol que qüestionés el rumb marcat. Només quan la dissidència creix prou i la consciència moral es revitalitza, és possible organitzar una resistència que podrà acabar amb el dèspota, però llavors, com comprovaren els ginebrins, el preu a pagar, amb sang i dolor, és molt elevat.
