Del vostre sant ventre... llogat

Després d’un llarg temps d’espera, aquesta setmana s’ha estrenat la quarta temporada de la sèrie The handmaid’s tale. Es tracta d’allò que coneixem avui com una distopia, és a dir, una antiutopia, una societat fictícia gens desitjable. En aquesta novel·la, l’escriptora canadenca Margaret Atwood descriu de forma descarnada, i amb qualque punta d’ironia, una societat d’un futur no gaire llunyà en què les dones han perdut majoritàriament la fertilitat. En un règim teocràtic i autoritari controlat pels homes, les dones fèrtils són segrestades pel sistema, internades en “centres de formació” i venudes com a “criades” als matrimonis eixorcs, que veuen en elles la possibilitat de tenir descendència. Com? A través del que es coneix com “la cerimònia”, un ritual que es repeteix cada mes coincidint amb el període fèrtil de la segrestada. En definitiva, una violació de la criada perpetrada per l’home i tolerada per la dona. L’objectiu: aconseguir que la còpula sagrada fructifiqui en l’anhelada i urgent fecundació. Si això arriba a ocórrer, no cal dir que en el moment del part l’infant és separat del pit de la mare gestant i lliurat als braços de la mare legal. Per descomptat, els intents d’evasió per part de les criades són constants, igual que són repetits els càstigs i la repressió contra qui mira de fugir d’aquest sistema tan al·lucinantment pervers.

Atwood va publicar la novel·la fa 35 anys. De cap manera podem pensar que avui visquem el que passa a la sèrie tal com ho he explicat. Ara bé, sí que ocorren fets que ens hi remeten tangencialment i que reclamen una reflexió. En el que anomenam “societat occidental” i en plena desintegració de la institució familiar com la coneixíem fins ara, les parelles endarrereixen l’accés a la maternitat fins a extrems que ultrapassen allò biològicament recomanable. I amb el rellotge biològic a tota màquina, els problemes d’infertilitat es multipliquen. Hi ha, també, parelles homosexuals que, per motius obvis, no poden tenir fills biològics en comú. I altres parelles que, per raons de salut o estrictament congènites, tampoc.

Sembla obvi que esser pare o mare pot ser un desig –un instint– intens, radical, fonamental. Però és un dret? Sempre i en qualsevol circumstància de la nostra vida? I més encara, és la paternitat biològica un dret? Tenim, pel sol fet d’haver nascut i pertànyer a una determinada comunitat, el dret de tenir descendència directa de la nostra sang i els nostres gens? No hi ha, també, la via de l’adopció per resoldre aquesta necessitat?

En una cosa que podem anomenar liberalisme procreatiu, dones pobres de països pobres, o dones pobres de països rics, es deixen inseminar o implantar un òvul fecundat a canvi dels doblers de persones riques per cedir l’infant a qui ha pagat. A qui ha pagat fins i tot (una senzilla cerca a Google ens en mostra fàcilment mitja dotzena) a través d’una agència de maternitats subrogades... Res d’això ens hauria de venir de nou... o no era, Maria de Natzaret, una gestant subrogada pagada ni més ni menys que per Déu? Ja ho diu, l’oració, “beneït sigui el fruit del vostre sant ventre... llogat”.

Però ho poden tot, els doblers? Com queden aquestes dones? Enyoren l’infant que han parit? Pateixen per ell? El voldrien tornar a veure? Poden? Què les hi ha menades, a voler ser mares de lloguer? Una generositat extrema d’ajudar l’estèril proïsme? O una necessitat imperiosa derivada de la misèria més absoluta?

Fa la impressió que el vincle de la sang a la societat occidental és inviolable. Molt grossa, massa, l’ha d’haver feta una família contra els seus fills (en forma de desatenció, de violència o d’abusos...) perquè els en retirin la custòdia, però encara més perquè en perdin la pàtria potestat. La sang és la sang. Però, ai las, que és de bo de fer trencar el lligam biològic, sanguini i hormonal de les mares gestants si disposam d’una quantitat que oscil·li entre els 40.000 i els 120.000 euros...

Al costat de tots aquests interrogants, roman encara també la decisió personal d’aquestes dones que cedeixen el seu ventre, algunes de les quals poden haver pres en total llibertat aquesta decisió. No deixa de ser un contracte entre dues parts (o tres, si hi comptam l’agència). Si ja existeix la possibilitat de donar òvuls o esperma, per què no hauria d’existir la de donar la capacitat de gestar? És comparable? Podria, la fredor i neutralitat d’una llei, apaivagar qualsevol d’aquestes controvèrsies? I si la teva germana que ja té dos infants i recorda amb entusiasme el moment de l’embaràs i el part t’ofereix el seu ventre per donar-te el fill que no pots tenir? Què hi aporten els doblers i la mercantilització, a tot això? Asèpsia o podridura? I si la regulació implica, precisament, la prohibició de la mercantilització? Alguns defensors de la cosa argumenten que la mare gestant rep una indemnització “per les molèsties”, però en cap cas un sou. A Califòrnia l’assumpció del paper de mare gestant no pot comportar un canvi important d’estatus econòmic per a la donant.

Més que qüestions estrictament morals, el que implica la qüestió de la gestació subrogada i els ventres de lloguer, a l’humil parer d’aquest servidor vostre, és un pronunciat biaix de classe i de gènere. De gènere, perquè només les dones poden ser usades com a urnes de carn. I de classe, perquè només la gent rica hi accedeix. I caldria veure quin estatus tenen les dones que accepten una tasca com la de parir per altri. Milionàries no ho deuen ser.

A estones sembla que som a prop de regular tot això dins ca nostra. Caldrà un debat molt profund per reconèixer-nos com a societat i com a persones i decidir què volem ser i què volem fer.