Arriba a la perruqueria, que és unisex, i saluda la perruquera amb dos petons. És la que sempre l’atén. “Hola, Fani”, diu. I l’accent sembla italià. “Digue'm, com et veus?”, fa ella, perquè és d’aquest tipus de perruqueres que no tallen mai més del compte. “Jo voldria un cabell com el del Brad Pitt”, fa l’home. La parròquia que hi ha a aquella hora, les nou del matí, para l’orella. La dona que s’està tintant, d’esquena a ell, intenta veure’l a través del mirall, però no se’n surt. “Has sentit?”, li xiuxiueja a la noia que li està posant (“aplicant”, s’ha de dir) el color. “Sí, però no l'he vist de cara”, respon l’altra. Ara, la perruquera Fani i l’home que vol el pentinat de Brad Pitt es miren una foto de l’actor. “Ja ho agafo, ja ho tinc”, exclama la perruquera. La dona que s’està tintant també agafa el telèfon i busca fotos de Brad Pitt. “Passem al rentacaps”, li diu la perruquera Fani, amb el plural majestàtic que s’espera sempre del gremi, a la dona que s’està tintant. Passem al rentacaps, tenim els cabells castigats, ens hauríem de fer una mascareta. La dona camina tan de pressa com pot –sempre li fa vergonya que l'hi rentin– i s'asseu a la cadira del costat de l’home que vol el pentinat de Brad Pitt. Després, passen, cadascú amb una tovallola que els embolica la closca, a les cadires al davant del mirall.
Finalment el veu. Té una cara ingènua i bondadosa. “Ja estic amb tu!”, diu la Fani. I comença a tallar a l’home, amb aquell soroll de les tisores, tan relaxant. La dona es mira l’evolució del tall amb cara d’aprovació. La commou, sobretot, l’alegria i confiança de l’home que ha demanat allò. “T’agrada?”, li pregunta la perruquera Fani. “No ho sé –se sincera ell–. A tu?” “Et queda molt bé –afirma la perruquera–. Oi?” I la dona del tint fa que sí amb el cap: “Sí, sí, molt bé. No sé qui em recorda... Qui em recorda aquest pentinat? Algun actor...?”
