Què volem que passi
Les enquestes preelectorals mostren un alt percentatge d’indecisos, un cert gruix potencial d’abstencionistes, i un possible vot ocult a les formacions més castigades a les xarxes socials. Molta gent, doncs, es pregunta: a qui he de votar? No tinc cap pretensió de respondre'ls. Però sí que em veig amb cor de contestar un interrogant una mica més abstracte, però potser més rellevant: què vull que passi a Catalunya els propers quatre anys?
El primer que vull que passi és que el país tingui un govern nacional, en la millor accepció del terme. Un govern que assumeixi que Catalunya és una nació i que la seva governança ha de ser 100% catalana pel que fa als interessos, els objectius i la presa de decisions. Que es pregunti si les eines que tenim per autogovernar-nos són les adequades, si els recursos de què disposem són els que ens pertoquen en justícia, i que quan es relacioni amb el govern de l’Estat ho faci amb una sola premissa: la defensa dels interessos dels catalans.
La meva segona prioritat és que el govern sigui prou fort i prou decidit per encarar alguns reptes de país que, almenys parcialment, es poden abordar des de les institucions pròpies: la defensa de l’estat del benestar, la millora de la sanitat i de l’educació públiques, la recuperació de la llengua catalana, la recerca d’un creixement ordenat, que aposti per sectors econòmics amb valor afegit, que controli el turisme i tots els perjudicis que està causant.
Un govern que pensi en tot el territori i que ens interconnecti millor, sobretot amb Barcelona, a través del tren. I amb tot el món, amb un sistema aeroportuari sostenible i autogestionat. Que augmenti decisivament el parc d’habitatge públic. Que reformi l’administració i no recaigui en els vells usos de la corrupció sistèmica. I que vetlli per frenar la degradació ambiental i per contribuir a la lluita contra el canvi climàtic.
La tercera prioritat és que el govern sigui sincer. Si és un govern autonomista i constitucionalista, que proclami que el futur de Catalunya no depèn dels seus ciutadans, sinó del govern espanyol, i de la seva capacitat repressora. Que el dèficit fiscal no es corregirà mai i que és bo que així sigui. Que el país és naturalment bilingüe i que si això implica la minorització del català, doncs mala sort. Que els ciutadans perseguits pels jutges pels fets de 2017 o pel Tsunami tenen el que es mereixen, perquè la justícia espanyola és cega i independent.
Si és un govern sobiranista, li demano la mateixa sinceritat. Que no parli de “culminar” allò que el 2017 es va llençar a la brossa. Que reconstrueixi el moviment que ens va llançar als carrers ara fa una dècada, des de la generositat, sense retrets estúpids ni dobles legitimitats. Que admeti que un procés per obtenir més sobirania, o la sobirania total, és un horitzó desitjable, però no un camí de roses. Que ha de ser, forçosament, una via unitària, gradual i negociada.
Finalment, vull un govern que alimenti la unitat civil del país. Que respecti la pluralitat i faci un esforç de comprensió mútua. Que desterri el risc de la xenofòbia i el supremacisme (en totes les direccions). I sobretot, que es pregunti si el marc constitucional i estatutari de 1978 continua representant els anhels i les il·lusions de la majoria. Vull dir que s’ho pregunti de forma honesta, i en tregui conclusions.
Aquests objectius no interpel·len un sol partit, sinó una àmplia majoria de l’electorat català. Per assolir-los caldrà un gran esperit de consens, i això no només és feina del guanyador de les eleccions.
