OPINIÓ

És la víctima qui ha de canviar de vida?

Una conversa a una taula qualsevol de les Balears. Això és la comunitat que, any rere any, té el nombre més elevat d’Espanya de dones víctimes de violència masclista. Qualcú, mentre es dina, conta que una al·lota que tots els comensals coneixen ha estat agredida per la seva exparella, un jove amb el qual va conviure uns anys i que, d’una manera o una altra, fa temps que li amarga la vida. Una vegada consumada l’agressió, ell és detingut i, al cap d’unes hores, torna al carrer amb una ordre d’allunyament. La víctima, per passar el pànic, se’n va a la Península, on té la família més directa. 

Aquesta és una història de tantes, gens estranya i potser fins i tot menys dramàtica que la majoria de drames que hi ha al darrere, per no anar més lluny, de les 6.493 denúncies per violència masclista que hi va haver el 2019 a les Illes Balears. En tot cas, és una història significativa, sobretot, per la discussió que provoca. Això, si la majoria d’aquestes històries no provoquen discussions semblants, que també pot ser. I és que qui conta la història a la resta de la taula afegeix que a l’al·lota agredida li convindria, en cas que trobi feina a la ciutat on s’ha refugiat, de no tornar a les Illes, ni a la que és la seva ciutat, ni a la que és ca seva, si més no per no haver de sentir la por de tenir l’agressor a prop.

"Què???", bota qualcú de la taula, "però com es pot pensar que això és el que li convé a una víctima? Com es pot creure que és ella qui ha de canviar de vida? Però quina mena de protecció estam oferint a les dones agredides? I per què no se l’obliga a ell a canviar de vida i d’actitud i de tot?". La discussió al dinar puja de to: encara que tothom entén que sí, que l’ideal seria que la víctima, una vegada denunciada l’agressió, se sentís prou protegida i pogués continuar vivint amb l’únic, però gens lleu, pes del que fins al moment li ha fet patir l’agressor, convenen gairebé tots els comensals que la realitat no és així. Vaja, que no torni els sembla a la majoria un consell d’allò més assenyat i ben intencionat.

Malament anam si allò que pensa la majoria és que la víctima estarà millor si s’allunya de l’agressor. En tot cas, el que ens demostra aquest relat és que encara s’accepta que el poder està en mans dels maltractadors i que, per moltes polítiques que es facin per protegir les víctimes, aquelles persones que les estimen senten que només si els aconsellen fugir les estan salvant. El sistema també ho provoca: és la víctima qui sovint ha de deixar ca seva, amb tot el que això implica, i anar-se’n a una casa d’acollida. Doblement víctima.  

Amb aquesta actitud no canviarem el món aquest. Tampoc, pel que es veu, no el canviarem amb les polítiques que fan que la societat pensi que les víctimes mai no estan prou protegides, perquè en realitat no hi estan. Les dones maltractades necessiten un cordó social de seguretat al seu voltant, un cordó que garanteixi que són els maltractadors els que no hi seran pus.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF