Vergonyes bipartidistes
1. Males pràctiques. Tots sabem que la política està plena de dreceres que desafien la més elemental decència i el mínim de bon sentit que seria exigible. I és irritant que hi hagi moments que, prenent en fals l’interès col·lectiu, es facin amb tota impunitat coses que desprestigien els protagonistes, alimenten la desconfiança de la ciutadania i denigren les institucions. Després d’una patètica comèdia orquestrada pel Partit Popular, que no vol perdre pes en institucions decisives en la governança de l’Estat per vetllar per la protecció dels seus interessos (enmig d'un considerable carrusel judicial), s’han començat a fer les renovacions pendents de determinades institucions, carregades de mandats caducats. I així hem arribat al cas de la renovació de quatre magistrats del Tribunal Constitucional. Una vegada més, ha quedat clar que el PP i el PSOE, per tal de mantenir la conxorxa bipartidista, no tenen vergonya.
Si era poc exemplar el criteri establert -cadascú proposava dos candidats i l’altre els havia d’acceptar i muts i a la gàbia-, encara va ser més indignant el resultat: el PP va presentar dos candidats sobre els quals hi havia més que dubtes sobre la seva idoneïtat, especialment Enrique Arnaldo, a qui continuen gotejant les sospites. I el PSOE calla i atorga. És més, Odón Elorza es va mostrar impertinent amb el candidat i ha estat castigat pel partit. Conseqüència: els dos grups del govern –el socialista i el d’Unides Podem- s’empassen el gripau. Com si no hagués passat res.
Sé que vivim en un sistema de comunicació en què les notícies estan poques hores en escena, i un disbarat en tapa un altre a ritme accelerat. Però el fet és que amb operacions com aquestes la imatge de les institucions continua embrutant-se, el PSOE –i Unides Podem a remolc- cedeix de manera ridícula davant del PP, i la dreta, tan ampla, perquè sap que el seu electorat té aquestes coses perfectament assumides.
2. Populismes. Però passem de l’anècdota a la categoria: la conxorxa bipartidista, en què Podem, en aquest cas, fa un trist paper d’estrassa. La consolidació del govern de coalició ja fa temps que inquieta l’Espanya oficial, representada per la dreta i amplis sectors del Partit Socialista, els fills directes del felipisme. El 2014, amb l’abdicació de Joan Carles I, la irrupció de Podem a les eleccions europees, la consulta catalana del 9-N, la confessió de Pujol i la crisi de Caja Madrid, va ser un moment indiciari de l’esgotament del règim del 78, aquell que ningú ha estat capaç de reformar en quatre dècades. Ja no tot estava ben lligat. Ni tan sols el bipartidisme, que PNB i CiU apuntalaven quan calia.
En el clima de canvi generat per Podem i per l’independentisme, va créixer el tòpic del populisme. Un recurs amb pretensions teòriques que en realitat és una doctrina per marcar les fronteres d’un sistema que s’hauria de distingir per la seva capacitat d’integració i no per convertir en un recinte tancat l’espai del que és acceptable. El populisme s’ha utilitzat sistemàticament com a categoria per a la desqualificació. I ha permès dibuixar una injusta equivalència entre l’extrema dreta i les esquerres que se situen més enllà de la socialdemocràcia. El zel per reduir els actors amb dret a tocar poder ha sigut tan gran que ni tan sols s’ha volgut reconèixer el que ha sigut un èxit del règim: la incorporació dels hereus del 15-M a les institucions, amb el primer govern de coalició. Ha anat massa bé, i per a alguns és insuportable. De manera que els vents mediàtics tornen a empènyer cap a la conxorxa bipartidista. I Pedro Sánchez hi cau: pacta amb el PP la vergonyosa renovació del Constitucional. Realment, ¿el president creu que amb gestos com aquest ampliarà el seu espai electoral?
No, no diguin que és un fet aïllat. Són les pràctiques del bipartidisme que es va començar a configurar quan el PSOE va arribar al poder el 1982 amb una legitimitat democràtica sense precedents i amb una autoritat política insòlita i es va erigir en l’arquitecte del nou règim. En comptes de dotar aquest país de la cultura i de la pràctica democràtica que no tenia, va prioritzar la consolidació de les institucions. I això es va traduir en un sistema jeràrquic i rígid, construït sobre l’hegemonia de l’executiu respecte als altres poders i sobre un model de partits molt piramidal, que va prendre la forma del bipoli PSOE-PP.
