De Turíngia a la Ciutadella
A l’estat alemany de Turíngia, malgrat la victòria del partit de l’esquerra, el candidat liberal Thomas Kemmerich va aconseguir la presidència amb el suport de parlamentaris de la CDU i de l’extrema dreta de l’AfD. Tot i que Kemmerich negava haver-hi fet cap pacte, i assegurava que l’havien votat sense cap condició, el cas va generar una intensa onada d’indignació a tot Alemanya. En el debat que es va generar no hi van faltar les referències històriques a l’ascens del nazisme i la cooperació necessària de les dretes de Weimar. Va circular molt per les xarxes, per exemple, una doble fotografia en què es veia Kemmerich donant la mà al líder turingi de l’AfD i, al costat, el president de la República de Weimar Paul von Hindenburg saludant Adolf Hitler en nomenar-lo canceller el 1933. De fet, el govern de Turíngia fou la primera posició institucional rellevant que va assolir el partit nazi, el 1930.
Allò va acabar amb la intervenció decidida d’Angela Merkel, que va forçar la dimissió de Kemmerich i va arribar a un acord amb les forces d’esquerres per formar govern i convocar noves eleccions en un termini d’un any. A Alemanya, doncs, qualsevol ruptura del cordó sanitari amb l’extrema dreta és rebuda amb preocupació i hostilitat, també per part dels partits de la dreta democràtica. Fins i tot si volia fer veure que el suport de l’extrema dreta no era fruit de cap acord ni comportava res a canvi. No es considera tolerable cap mena de connivència.
Però el cordó sanitari que s’aplica amb rigor a Alemanya no és l’única estratègia possible. Ni la història de tots els països és la mateixa, ni tots els partits de la família de la dreta radical són iguals. A molts països d’Europa les dretes democràtiques han apostat per la cooperació directa o indirecta amb la dreta radical. Començant per Espanya, és clar. La famosa foto de la plaça Colón de Madrid, o els casos d’Andalusia i Madrid, són ben explícits. El PP i Ciutadans no tenen cap mania a arribar a acords amb Vox. La setmana passada, a més, per primera vegada el govern espanyol va aprovar un decret important gràcies a l’abstenció de Vox. Aprovar un decret no és, evidentment, comparable a arribar al govern de la mà de l’extrema dreta, però la normalitat amb què es va acceptar és una mostra més de quina és la recepció que hi ha al sistema de partits espanyol del neofranquisme xenòfob de Vox.
Tot aquest debat és especialment rellevant a Catalunya. Perquè ja podem anticipar que Vox serà al proper Parlament. I, segons tots els indicis, amb una posició que no serà irrellevant. La irrupció, ara sí, d’un partit explícitament ubicat a l’extrema dreta planteja nous reptes al sistema de partits democràtics catalans. Amb el PP i Ciutadans ja sabem que no s’hi pot comptar: no només no aposten per un cordó sanitari, sinó que consideren aquests partits part natural de la seva família política.
Però la resta de formacions polítiques farien bé d’obrir el debat de fons. Una particularitat del cas català que no podem obviar és que el fet de tenir un sistema de partits articulat en dues dimensions (esquerra-dreta i nacional) fa que hi hagi moltes possibles coalicions. I en un context de predomini de la dimensió nacional es podria donar una situació que col·loqui el PSC davant del dilema d’arribar a la presidència amb la cooperació, activa o passiva, de Vox, o renunciar-hi en favor d’un candidat independentista.
Aquesta possibilitat, i la polarització dels darrers anys, poden complicar la definició d’una estratègia compartida per fer front a l’extrema dreta. Però seria important mirar de construir un consens en forma de pacte nacional antifeixista. Perquè el problema que planteja l’ascens de Vox al nostre país és potencialment explosiu.
A Catalunya es donen unes condicions d’atur, precarietat i desigualtat que constitueixen un terreny potencialment fèrtil per a la reproducció dels discursos de l’extrema dreta. I tot i que en el curt termini el PSC podria dubtar, en el mitjà i el llarg termini probablement hauria de ser el partit més interessat a encertar la fórmula per prevenir l’ascens de Vox. Perquè, atesa la geografia política del país, potencialment podria ser un competidor directe per a alguns segments de votants, com li ha passat a la socialdemocràcia a tants països europeus.
Un pacte nacional contra l’extrema dreta hauria de començar, evidentment, per acordar mecanismes que evitin que Vox sigui clau en la definició de majories parlamentàries. Però també que evitin que les estridències de Vox condicionin l’agenda política. Que no arrosseguin les posicions dels altres partits cap a posicions més hostils respecte a la immigració i més autoritàries en temes de llei i ordre, com ha passat abans en altres llocs. L’acord nacional hauria d’anar dirigit a vacunar-nos contra el partit però també contra les seves idees d’odi.
Però amb això no n’hi ha prou. Cal afinar molt la diagnosi i afrontar els problemes estructurals que creen un terreny fèrtil per a l’extrema dreta als barris populars. Caldrà invertir molts recursos a mitigar els problemes de precarietat i atur, escassetat de llocs de treball i ajudes socials, degradació urbana i abandonament escolar. I també a revertir el procés d’afebliment de les xarxes comunitàries i associatives. Sense aquesta intervenció en les arrels del problema, el tancament del sistema polític podria acabar sent contraproduent i alimentant la narrativa antipolítica de Vox.
És cert que a Catalunya un partit com Vox té un recorregut limitat. Perquè inclou al pack un nacionalisme espanyol extremista i nostàlgic del franquisme que desactiva, d’alguna manera, la penetració potencial d’algunes de les seves posicions més perilloses com la xenofòbia. Però això no vol dir que no suposi una amenaça que cal prendre seriosament. Pot suposar un problema potencialment devastador en un país ja prou afectat per les crisis socials, econòmiques i polítiques dels darrers anys. I qui sap si del consens antifeixista en podria sorgir la llavor d’altres consensos de país.
