Jo? Què trigo? Gens ni mica!

Te’n vas a viure a fora, per raons hipotecàries i per raons emocionals, vols viure d’una altra manera, vols gastar menys aigua i potser vols tenir gallines. Se te’n riuran els que deixes i se te’n riuran els que adoptes. Pots comptar, ja veus tu, aquests passerells. No duraran ni tres dies.

I et pregunta, tothom, amb un interès sincer, quant trigaràs, ara, a anar a “la capital”. Saben que de moment no condueixes. Depens de la bondat dels estranys, que deia Blanche Dubois, i en aquest cas els estranys són els Ferrocarrils de la Generalitat o la Renfe. Expliques, amb cara de no té importància, quant trigaràs a arribar a la plaça Espanya. Ells s’exclamen. Deunidó. I llavors tu ho fas.

Fas allò que has vist fer. Primer de tot minimitzes el temps. Fas veure que no, que no és tant. Dius, amb un to acabat de comprar, pagès: “No, no, no sé quant es triga, pas gaire, una hora a tot estirar”. Ells, esclar, fan cara de drama. Una hora? ¿Una hora més el metro? I tu dius allò: “Si visqués a Nou Barris ja trigaria mitja hora. Això és, doncs, mitja hora més!”

T’excuses i minimitzes. No, no, no trigo gaire. I dones exemples d’amics que ho tenen, vivint a la civilització, com tu: “Tinc una amiga que viu al Prat i per anar a Sant Joan Despí en autobús triga una hora!” Amb això expliques que tu, fet i fet, no ho tens tan malament. És cert que trigar una hora en tren és molt i que posats a fer podries anar a treballar cada dia a Madrid. Però no ho diràs, perquè tu has fet la bogeria, has arrossegat els que estimes, en la bogeria, inclòs el gat, que no entén que surt a fora i ja no hi ha res del que hi havia i un soroll molt estrany, de galls que saluden el dia, l’esporugueix. Potser ningú estima la pedra tant com tu. Tot i que saps que la pedra és un contagi. Per això fas boca i dius: “I ara, gens, no trigo gens, gens ni mica!”