OPINIÓ
Opinió 10/07/2020

Tren d’alta velocitat

4 min

GeògrafAmb l’abdicació del rei Joan Carles I en l’hereu Felip VI es va voler crear un tallafoc que salvaguardés la institució monàrquica dels possibles futurs escàndols. El “Ho sento molt. M'he equivocat. No tornarà a passar” del monarca, després de la famosa cacera d'elefants a Botswana, ja no era suficient i els dos grans partits dinàstics –PP i PSOE– van pactar el canvi. Avui l’‘afer reial’, que esquitxa de ple el rei emèrit i la institució monàrquica, no té traces de ser superat amb facilitat. El possible cos del delicte, un presumpte cobrament de comissions per l'adjudicació, l’any 2011, de l'AVE a la Meca (Aràbia Saudita), ha anat passant de mà en mà, com una bossa de diners ‘calents’, fins a arribar a un compte corrent al paradís fiscal de les Bahames, a nom de la danesa, nacionalitzada alemanya, Corinna zu Sayn-Wittgenstein –de fadrina Corinna Larsen, amiga íntima de l’emèrit Joan Carles I.

Rentar els draps bruts a casa és una màxima arxiconeguda i, segurament, segons informacions de premsa i el mateix testimoni de Corinna, és el que va intentar fer de manera barroera algun servei secret de l’Estat, quan Joan Carles I encara era monarca. No és el cas d’ara. Un fiscal suís, Yves Bertossa, és qui investiga l’assumpte, per compte de la justícia d'aquell país, i un diari anglès, The Times, el que se’n va fer ressò internacional primer. Per tant, la roba està tota visible a l’estenedor. Sempre hi haurà el dubte de si el tema s’hauria investigat a Espanya (la Fiscalia va obrir una investigació vinculada a un possible delicte fiscal i un altre de blanqueig de capitals) si no hagués existit primer la demanda suïssa. L’actuació de bloqueig dels partits dinàstics –PP i PSOE– en relació amb la creació d’una Comissió d'Investigació al Congrés dona una mesura real de la sobreprotecció de la institució monàrquica pels principals protagonistes de la Transició.

Però el cas ha entrat en una ‘zona vermella’. El mateix president del govern, Pedro Sánchez, ha reconegut que “estem sent testimonis d'informacions que són pertorbadores per a milions d'espanyols, jo inclòs”. També com a tallafoc, des de sempre, els sectors dinàstics han intentat imposar un relat fictici basant-se en ‘normalitats’ incertes que són tan o més inquietants que l’afer en si. La primera d’elles és la tradicional lloança de la intermediació de la corona en els negocis internacionals de les empreses espanyoles. Des d’aquesta tesi, el problema no seria que el rei anés a l’Aràbia Saudita a fer ‘negocis’, sinó en la comissió rebuda. Amb això s’esvairia qualsevol dubte sobre la institució i el paper actiu en favor d’interessos econòmics. Però l’argument és rotundament fals, perquè el viatge en si mateix ja és una incongruència institucional o desajust democràtic.

El govern i l’administració de l’Estat disposen dels recursos diplomàtics i comercials suficients per fer front a aquest tipus de temes. Quan el rei va viatjar a l'Aràbia Saudita –un país que incompleix la Carta de drets humans de principi a fi– no ho va fer per representar interessos que afectessin el conjunt dels ciutadans espanyols, molts dels quals rebutgen la falta de llibertats en aquell país. Tampoc l’interès general de l'Estat, que difícilment es pot alinear amb les polítiques saudites. Ho va fer en representació d’uns interessos comercials concrets. Determinar si aquests interessos particulars coincideixen amb l’interès general espanyol només ho pot fer i instrumentalitzar el govern, no la monarquia, però en cap cas justifica l’exposició pública del monarca en un viatge d’aquestes característiques. Per una raó molt simple: el govern pot ser censurat pel vot ciutadà i el monarca, no. El govern respon pels actes del rei? No siguem ingenus: els 65 milions al compte de Corinna a les Bahames demostren a les clares que la cosa no anava així.

La segona ‘normalitat’ incerta també l'expressa molt bé el president del govern en assenyalar que “hi ha una Casa Reial que clarament s'està distanciant d'aquestes suposades pràctiques reprovables”. Anem a pams. La monarquia la va reinstaurar el dictador Franco i la van imposar en la Constitució els sectors més arrelats en l'antic règim. La monarquia és hereditària i, com tota herència, inclou els béns i les hipoteques. De les possibles hipoteques contretes en aquell moment amb ‘l’Estat profund’, la ciutadania mai ha tingut ocasió de decidir si eren assumibles en un estat social i democràtic de dret, com el defineix la Constitució. Que la Casa Reial es distanciï de les suposades pràctiques reprovables de l’anterior monarca no és garantia suficient de res, i molt menys que com a institució s'hagi alliberat de les hipoteques rebudes. El viatge a l'Aràbia Saudita, si indica alguna cosa, és tot el contrari.

No és, precisament, Felip VI un monarca que s’hagi significat pel seu tarannà de moderació i imparcialitat. En el seu discurs del 3-O sobre el Procés no només va deixar de banda la meitat dels ciutadans de Catalunya, sinó també la resta de ciutadans de l'Estat que podien estar d'acord amb els sobiranistes catalans o, simplement, eren favorables a una solució diferent de la que ell va voler encarnar. Representació únicament d’una part interessada, igual que el seu pare. No es pot creure en les casualitats.

Avui, després d’anys de transició, continua latent una qüestió no resolta en relació amb el que podríem anomenar l’Estat profund espanyol. Aquest es caracteritzaria, a diferència d’altres indrets, per impregnar la política formal espanyola i les seves institucions i per la seva porositat amb l’establishment. La institució monàrquica massa sovint ha semblat condescendent i còmoda amb la situació (pecat original de les hipoteques?), malgrat que, en el seu paper moderador, hauria de procurar el contrari. La crisi actual no es pot explicar com un problema de mala praxis de l’anterior monarca, sense reparar abans en el deficient encaix de la institució respecte de les exigències d’una societat democràtica moderna.

stats