En aquest precís moment, tant si Podem l’expulsa del seu grup com si no, Xelo Huertas no repetiria de presidenta del Parlament si hi hagués una altra votació. És públic que només aconseguiria el suport d’una part del seu partit i el de tot el PP, si amb això erosionassin el Govern. Fins i tot, i amb un atac de renovació desconegut, potser ni el PP li atorgaria la seva confiança. Suspesa pels seus i sense cap mena de suport dels altres, la podemita vaga d’acte social en acte social, com si intensificàs el badallot del seu mandat per retenir les darreres alenades de la casta regada de cava i adobada de canapè. La crueltat del club del canapè és proverbial, t’acull o et margina amb el mateix desinterès que mostra per aquells que els serveixen. Somriure permanent, amb el qual hom pot abandonar la confortable tribu a la recerca de la salutació convenient. A la presidenta del Parlament, en aquestes darreres trobades socials se l’ha vist desubicada. Mentre els seus li fugien, els de sempre l’obviaven i havia de cercar cares conegudes entre els omnipresents membres del PP. Lleig final entre retrets creuats en el seu partit. Una agrupació d’al·luvió, que encara no gaudeix ni de la cohesió de les idees llargament compartides ni de l’estima a les sigles històricament mamades. Una crisi de pubertat, dirien alguns. Però si s’observa la guerra a mort en el si del PSOE estatal, s’arriba a la conclusió que els anys d’història compartida i la vellesa de les sigles no basten per anul·lar el desig de revenja, la gens heroica capacitat de morir matant. Una mala llet transversal que ara afecta, com una mala passa, la majoria de formacions que es miren i no es reconeixen, o ni tan sols es coneixen.
