La trampa masclista
1. No avancem. A aquestes altures, després d’anys de retòrica progressista, resulta que encara estem sota l’eterna lògica reaccionària que pretén que els problemes els resolgui el Codi Penal. Des que el 8 d’octubre va entrar en vigor la llei del només sí és sí i es van produir les primeres demandes de reducció de penes, la que havia de ser llei estrella del govern espanyol s’ha convertit en el pim, pam, pum de la batalla política per un sol aspecte del seu llarg desenvolupament: la punició. Ha estat fruit de la confluència entre els vicis seculars dels partits a l’esquerra de la socialdemocràcia –la fragmentació en petits grups amb egos insatisfets al capdavant defensant la seva barraca i la psicopatologia de les petites diferències– i la dificultat de compartir projectes amb els socialistes. Quan algú se sent propietari d’una llei i la defensa com si fos un fill, malament rai.
El resultat és que la llei ha quedat encallada en una batalla política que desdibuixa els avenços que incorpora, atrapada en la més rància de les retòriques polítiques: el “esto es de juzgado de guardia”, tan representatiu de la tradició cultural espanyola. ¿De veritat que tot el sentit d’aquesta llei rau en la gravetat de les condemnes? ¿De veritat que el masclisme, les agressions, la discriminació sexual, el fer i desfer de les persones passa exclusivament per l’actuació dels tribunals? Ho deia la ministra francesa d’Igualtat, Isabelle Lonvis-Rome, a El País: “Només podem evitar la violència de gènere comprenent-la i atenent a les seves característiques”. No hi ha cap dubte que els delictes que entren en l’àmbit d’aquesta llei han de ser castigats. Però seguint el debat d’aquests dies qualsevol diria que aquest és l’únic o principal objectiu d’aquesta llei. La majoria de govern que l’ha aprovat ha caigut en la trampa de la demagògia i ha cedit la iniciativa entrant en el terreny dels seus adversaris, que s’han entregat al miserable argument que la llei beneficia els agressors.
La dimensió penal és evidentment un element central del text jurídic, però no és ni pot ser el factor determinant. Se suposava que era una llei per acompanyar un canvi de fons en els comportaments de la societat a partir de la renovació de la cultura sexual, i ha quedat atrapada en una disputa judicial que obre via a la retòrica reaccionària que utilitza la part penal per deixar en l’ombra les polítiques que la llei pretén desplegar en l’acompanyament de les persones, en l’eliminació de pràctiques obsoletes, en el camí d’un canvi social profund per anar desmuntant les estructures masclistes de la societat.
2. Emblema caigut. Per què aquest fracàs polític? Per una certa arrogància de la ministra Montero, molt gelosa de protegir la seva obra, pels delicats equilibris dins de la majoria de govern, en un moment en què Unides Podem es desdibuixa i reapareixen ombres del passat com Pablo Iglesias, i sobretot per la dificultat de posar en primer pla els canvis de fons que la llei busca. I, tanmateix, el debat que s’ha obert és de poc recorregut. S’han unificat dos delictes en un: agressió i abús. Com és lògic, la franja de les penes s’ha ampliat: per dalt i per baix per fer-les més equilibrades. Hi ha un principi fonamental de retroactivitat. És lògic que alguns condemnats hi aspirin. I els tribunals hauran de decidir. On és l’escàndol?
Les idees s’evaporen. El govern s’esbrava. El que queda d’aquesta història és la seva debilitat per defensar aquesta llei i el que representa. S’hauria d’estar parlant de les moltes iniciatives d’acompanyament, d’ajuda, de reparació i de reinserció i del compromís que la seva aplicació requereix pel fet d'aprofundir en la cultura del respecte. Sembla evident que el que ha passat és fruit de dues coses: de la cultura masclista dominant, que comença i acaba amb la repressió –i no es vol veure res més–, i d’un govern que guarda les formes però va just de cohesió, i això fa que un text tan important, que havia de ser emblema de la legislatura, es pugui escapar de les mans com un satèl·lit del qual es perd el control.
