Tots còmplices

Els escriptors russos solen traspuar una malenconia molt característica. Ens sembla que en això consisteix la famosa “ànima russa”, però jo no n'estic gaire convençut. No cal res semblant a l'ànima per traspuar malenconia. Només cal viure sota una tirania perpètua en un territori immens de clima despietat. Quin individu o quina societat no tendeixen a la malenconia en aquestes circumstàncies?

Kilómetro 101, de Maksim Óssipov, explica molt bé tot això. Començant per la ciutat on viu el mateix Óssipov, metge cardiòleg. Parlem de Tarusa, una antiga vila de vacances que va prosperar gràcies al fet d'estar situada exactament a 101 quilòmetres de Moscou. Després de complir condemna, als presos polítics se'ls prohibia viure a menys de 101 quilòmetres de la capital o de qualsevol altra ciutat important. Tarusa, per tant, era un lloc idoni per establir-se després de passar pel gulag.

Óssipov, un escriptor escarit i esmolat, explica la realitat russa a través de les seves experiències hospitalàries. Tarusa no és pas tètrica: la Mare Rússia conté llocs molt pitjors. I, tanmateix, manca equipament, falten medicines, manca fins i tot una mica d'entusiasme per part dels pacients, resignats a una vida relativament breu i xopa d'alcohol.

Nostàlgia de la Unió Soviètica? Molta. No perquè els personatges que apareixen als diferents relats siguin comunistes, sinó perquè, posats a sotmetre's a un règim tirànic, té la seva lògica preferir l'anterior, el que inspirava por i respecte a la resta del món. “Això era poder!”, diu una jove periodista.

Vladímir Putin, a qui Óssipov no esmenta mai pel seu nom (afirma que ningú ho fa, per si de cas), també inspira terror, però no respecte. "Un gris agent de seguretat anomenat El Polilla, que ha observat el món europeu a través de la televisió d'Alemanya Occidental, somiant, potser, en convertir-se algun dia en part d'ell i viure, per exemple, a Stuttgart". Això diu Óssipov del president rus.

Hi ha evocacions indirectes de l'època de Boris Ieltsin i dels anys 90, quan en nom de la democràcia i la llibertat el país va ser saquejat amb la complicitat occidental. Els russos sentien parlar del sacre mercat mentre passaven fam. No van trigar a comprovar que, a Rússia, lliure mercat significava robatori. Amb Putin es va perpetuar el robatori, però, almenys, es va acabar la fam.

Un dels personatges es queixa que els russos tinguin mala fama a l'exterior perquè “s'han trencat la cara” per ajudar altres països. Caldria preguntar als habitants d'aquests països. En qualsevol cas, persisteix en bona part de la població russa un cert esperit imperial les arrels del qual travessen l'era soviètica i abasten la llarga història tsarista.

Aquesta nostàlgia de l'imperi constitueix el nus de Kilómetro 101: quan Putin envaeix Ucraïna (els russos ja fa anys que estan entre col·lectes per a la regió pro-russa de Donetsk i discursos patriòtics sobre el nazisme ucraïnès) s'obre una gran fissura en la societat. Hi ha els que donen suport a la invasió i els que la rebutgen. I hi ha els que, ateses les circumstàncies, prefereixen no saber. Una dona truca des de Kíiv a la seva mare a Moscou: “Mama, Rússia ens està bombardejant”. “Això no és veritat, filla, la tele ha dit que es respecta els civils”.

Óssipov, com tants altres escriptors russos, opta per escapar-se. Al principi de la guerra vola a Armènia i des d'allà a Alemanya, on viu ara.

Quan parla de Tarusa, Óssipov fa una breu reflexió sobre els mecanismes que permeten el funcionament d'aquest microcosmos rus: “La participació alegre en el frau col·lectiu reforça la unitat de la nació no menys que les bones lleis”.

La cohesió social com a trama de complicitats al delicte o, almenys, a la mentida: no és mala idea. I potser, amb els ajustos necessaris, no sigui un fenomen exclusiu de Rússia. Se m'acut que aquest sistema de complicitat al frau podria servir per explicar aspectes fonamentals de la política espanyola. I, per què no, de la societat espanyola. I catalana. En certa manera, tots sabem que participem en una sèrie de mentides, com ara emissors o receptors. Suposo que cal combatre d'alguna manera el tedi i la desesperança, això que segons Schopenhauer constitueix el nucli de l'experiència humana.

Els atacs de lucidesa poden ser devastadors. Per això vam optar per la complicitat en el frau. En qualsevol situació de risc, davant de l'evidència de la realitat, fem com la mare russa: “Això no és veritat, ha dit la tele que no és veritat”.