Tornar

L’última vegada que vaig escriure la meva columna de l’ARA va ser el 21 de gener del 2020. Acabava així: "Per als mesos que venen, durant els quals no compliré amb aquesta cita setmanal en aquest racó del diari, només voldria tenir al meu costat mirades subversives i somriures triomfants, gestos forts i tendres a la vegada". 

Per superar el meu càncer de pit vaig necessitar, efectivament, gestos tendres; em van fer falta mirades subversives i vaig agrair els somriures triomfants. En vaig tenir molts, a cabassos i, tot i així, encara me’n van faltar. Aquest és un dels grans ensenyaments de la malaltia: per més que ens estimin i ens cuidin, sempre estem sols davant del sofriment. Bernardo Atxaga diu que una malaltia és el més semblant a estar a la presó. Però és que el 2020 va haver-hi doble gàbia perquè va arribar la pandèmia, i el confinament.

Per acabar d’arrodonir-ho –no ens estem de res– el càncer va aprofitar que em tenia entretinguda per robar-me dos amics molt estimats. Com quan estàs molt concentrat mirant a terra per no ensopegar amb les pedres del camí i tot d’una et cauen al damunt no una, sinó dues branques, de resultes de la tempesta nocturna. Ja ho veieu, quin 2020!

Torno, doncs, amb totes les ferides, les que m'han deixat senyals al cos i les que no es veuen i fan més mal.

Tanmateix la vida –aquesta cosa tan bèstia i incomprensible– continua essent font d’inspiració i de curiositat i, si m’hi voleu acompanyar, cada dissabte us parlaré d’aquelles coses petites que, com ja sabeu, són les més importants. Ho deia la Mercè Rodoreda, i el que ella deixà escrit va a missa. De les coses grosses també en parlaré, però molt de tant en tant.

D’aquí ve el títol que he triat per a aquesta contra: La casa –les coses domèstiques, quotidianes, íntimes– i la ciutat –la cosa pública i col·lectiva–. Com alguns ja haureu detectat, és un homenatge a la meva admirada Natalia Ginzburg, que va titular una de les seves millors novel·les La ciutat i la casa. La literatura de la Ginzburg està plena de cases, de ciutats de províncies, de famílies normals, del relat de la vida senzilla. En el seu temps, aquesta manera d’escriure va ser molt criticada. L’escriptor Luigi Malerba va deixar escrit als anys seixanta que Ginzburg “és la gallina pensarosa: com que no té idees per a una trama complexa, es dedica a parlar de la seva infància i de la seva família”.  

Es dona la circumstància que aquest mes arriba a les nostres llibreries la novel·la Quartet de tardor de l’escriptora britànica Babara Pym, amb traducció, lloat sia Déu, de Dolors Udina (editorial Les Hores). Al pròleg, Sam Abrams hi explica que aquesta autora havia estat bandejada perquè els “entesos” li retreien que fes novel·les de costums, la consideraven massa localista i lamentaven que la seva obra tenia poca substància i fondària. Fins que l’any 1977, The Times Literary Supplement va demanar a grans autors que indiquessin l’obra més infravalorada de tota la tradició literària. L’escriptor i crític Phillip Larkin va assenyalar Barbara Pym i el redescobriment va ser immediat i esclatant. “La Jane Austen del segle XX”.

Diu Abrams que a Quartet de tardor, en principi, no hi passa absolutament res, però que, si mirem atentament l’obra, hi passa de tot. Com a les cases, com a la ciutat.

L’altre vespre, sense anar més lluny, vaig estar sopant amb uns amics en una terrassa del Tibidabo. Teníem un mar de llums als nostres peus i centenars de milers de finestres il·luminades i de balcons oberts a l’aire canicular. El brogit de la ciutat, fet de tantes històries, feia de remor de fons de la conversa, que va anar descabdellant-se entre rialles, silencis prenyats de nostàlgia i brindis esperançats. 

Torno, amics lectors, i quina alegria de tornar!