Tornar a la poesia
Intempestiva, sempre ben arribada i alhora una mica fora de lloc: aquesta setmana s’ha celebrat el Dia Mundial de la Poesia. Des de fa 26 anys, països i cultures d’arreu del món obliden les moltes diferències que els separen per coincidir en el que em pareix una bellíssima (i en realitat, gens naïf) idea: el poder desllorigador, corprenedor, emocionant i estimulant de la paraula.
L’efemèride va ser aprovada durant la trentena conferència general de la UNESCO de l’any 1999, que va tenir lloc a París, i des d’aleshores aquest Dia Mundial, que se celebra cada 21 de març, defensa l’objectiu de “donar suport a la diversitat lingüística a través de l’expressió poètica i fomentar la visibilització d’aquelles llengües que es troben en perill”. Avui hi afegiria, a més, la unió de tota la humanitat en un concepte clàssic però que en els temps que corren s’ha convertit en radicalment revolucionari: el de la conversa entre posicions divergents, el del diàleg, el de l’empatia entre pobles i nacions. Hi he pensat especialment aquests dies, en què la celebració mundial d’un gènere literari com és la poesia ha coincidit amb alarmats declaracions de diversos líders europeus sobre el possible adveniment d’una Tercera Guerra Mundial. Si d’una banda Margarita Robles, Ministra de Defensa, avisava en una entrevista que “l’amenaça de guerra és absoluta” i que “la societat no n’és del tot conscient” (tal vegada, perquè són els representants polítics qui haurien d’haver fet aquesta tasca amb tota la transparència i potser no l’han fet…), de l’altra el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, avisava que “totes les opcions són possibles” davant l’amenaça constant d’ofensiva per part de Putin, i que poden ser necessàries determinades “operacions terrestres”. Cosa que significaria un esclat bèl·lic immediat. A això, a més, Macron hi afegia una sessió de fotos publicada com qui no vol la cosa d’ell mateix mantenint un combat aferrissat contra un sac de boxa; ja se sap, en un àmbit tan marcadament simbòlic com la política, la comunicació ho és quasi tot.
Davant aquesta amenaça, que s’ha d’afegir a altres conflictes vigents com la guerra d’Ucraïna i el genocidi del poble palestí, vull pensar que l’esperit del Dia Mundial de la Poesia (i del plantejament mateix, essencial, benèfic, de la poesia) hauria de ser una possible via per a l’enteniment. O no és la paraula la base del sistema democràtic actual (imperfecte però encara operatiu, segurament el més òptim entre tots els que coneixem)? No és la paraula una eina perfecta per a la imaginació, per a l’empatia, per a l’expressió de tantes i tantes complexitats difícils de palpar? En un temps líquid i precari, en què la paraula 'guerra' es torna a associar perillosament a la paraula 'mundial', gosaria demanar sols un desig a qui l’escolti: que l’únic que sigui mundial en les properes setmanes sigui la voluntat de comprensió, de dialogar, d’expressar-se i d’escoltar. Alguna cosa molt semblant al que vol dir la poesia.
