19/02/2021

Teoria del degoteig

4 min

Rajoy, un polític silent i socarró (a més d’excap del partit més corrupte en la seva època més corrupta), en els debats electorals no es movia de la mateixa rajola, un xotis    de pensament polític en singular. La neurona argumental consistia únicament a mantenir que com més bé els vagi als estrats econòmics superiors, millor estaran les capes treballadores de baix, ja que es crearan més llocs de feina. És l’anomenada “teoria del degoteig”, versió extrema del liberalisme d’Adam Smith, i  com el senyor mercat gronxeja el bressol de l’economia. Un pensament intuïtiu, simple, que segurament la gent recorda amb més facilitat que els arguments contraris en defensa de l’estat del benestar. La falsedat en aparença sempre és simple. 

Però, tanmateix, la història, sempre tossuda, ha anat per un camí diferent. El culte extremat al mercat i la despolitització (manca de control democràtic) de l’economia ha portat el món a l’època de major desigualtat que hagi existit mai. Per contra, el moment de major desenvolupament i igualtat i, en conseqüència, llibertat, ha coincidit amb el predomini de les idees (dic idees, no únicament partits) del comunitarisme social, amb el protagonisme dels sindicats i dels moviments socials, i la regulació estricta del sector financer. El moment socialdemòcrata. No convé mai deixar d’escoltar el que diu la història. 

Davant la quasi total certesa que la propera temporada turística s’iniciarà tard i amb lentitud, amb unes xifres de visitants molt per sota de les que necessita la indústria per funcionar de la manera com està configurada actualment, no ha trigat gens a aparèixer la suprema advocació al rei mercat. Falsos profetes i pidolaires de la submissió vociferen. “Turisme, turisme... i no polítiques socials” és el crit que escenifica el  “visquin les cadenes” en versió regional mallorquina. Però, com sempre, la farsa és menys profunda que la realitat que camina per altres rutes. La falsa dicotomia entre  economia i societat (polítiques socials) s’ha resolt reivindicant la res publica

La pandèmia ha posat al descobert les debilitats de l’activitat turística i, en conseqüència, la fragilitat estructural d’una economia basada en el monoconreu turístic. Han hagut de ser les polítiques de cobertura social i de protecció a les empreses les que hagin sortit al rescat (encara avui operatiu) de la indústria amb quantitats milmilionàries de doblers públics. Són el desig d’ajudes públiques directes el que demanen alguns sectors. En l’activitat turística, fins ara, la supervivència passa per l’acció pública. No convé ignorar-ho. No obstant això, seria cínic dir que no urgeix reactivar aquesta activitat, però no a qualsevol preu, ni amb les condicions de sempre, perquè simplement resulta inviable.  

És cert que no serà possible arribar a una certa normalitat –diria una normalitat pausada- fins que no s’hagi assolit una immunitat de grup per sobre del 70% de la població. En aquest sentit, el vaccí de la covid-19 es converteix en la peça essencial. Precisament, és la manipulació encertada, la simplificació d’aquest sentiment universalment compartit (exclusió feta dels negacionistes), en allò que es basen les profecies d’una pluja excepcional de l’antigen salvador i les teories del “degoteig” reconstituent  provinent de l’activitat turística. Com les de Rajoy, una idea simple, però no certa.

Anem a pams. Que el turisme és el principal motor de l’economia de les Illes i ho continuarà sent en el futur és més que probablement cert. Això no està en discussió. Que la superació de la crisi sanitària només es pot fer de manera conjunta, no segmentada, és un principi àmpliament acceptat. Això, traslladat a la reactivació de l’activitat turística, vol dir que aquesta es produirà en la mesura que tots els països de l’entorn europeu (emissors i receptors de turisme) avancin en paral·lel en la immunitat de grup. Per això, la compra conjunta del vaccí per part de la UE ha estat un encert (a pesar dels errors produïts, assumits per la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen), i una garantia d’homogeneïtat. En aquest cas, la carrera no és per arribar primer, sinó per avançar braç a braç i no quedar-se endarrerit. 

No minimitzem la crisi econòmica, que en matèria de turisme va més enllà de les xifres per convertir-se en una crisi d’activitat. Per sortir-se’n, l’activitat s’haurà d’adaptar a noves pràctiques en els sistemes de consum i a les exigències d’una transició ecològica i digital. No és poca cosa. Les xifres del Banc d’Espanya diuen que el PIB de les Balears l’any 2020 ha disminuït més d’un 27%, la més alta de tot l’Estat, i que això essencialment s’ha degut a la paralització de l’activitat turística. Ara bé, essent extraordinària la davallada, un cert sentit comú ens hauria de fer pensar que seria sensat no basar la recuperació i el futur només en el terç de l’economia que s’ha paralitzat, sinó també en els dos terços que han resistit millor. S’ha de pensar en clau de diversitat, resiliència i sostenibilitat. 

Si preocupant és la visió a curt termini de les falses profecies mercantilistes del “degoteig”, més inquietant encara és la fenomenologia. En el fons, i en la pràctica, s’estan fent propostes que tenen a veure amb la selecció i priorització d’uns grups de persones sobre els altres, mentre que l’estratègia col·lectiva, pactada pels estats membres de la UE, es basa en un principi d’igualtat. Apareix un concepte que recorda el d’“higiene turística” com a criteri de mobilitat personal, en dissonància amb el principi de lliure circulació de les persones. Plans experimentals amb persones, enfront de la seguretat col·lectiva i la teoria de ramat; espais vitals de grups... tot plegat fa un brou molt espès, quan el que fa falta és transparència.  

Una de les excuses –una cortina de fum– que sovint utilitza el sistema per evitar que la gent comuna fiqui el nas (qui diu el nas diu opinar) en els assumptes de l’economia (en majúscules) és que “això és més complicat del que tu (inútil) creus”. No obstant això,  més enllà de les frases i les profecies, la realitat és més transparent i profunda del que volen fer-nos creure.       

Celestí Alomar és geògraf

stats