Temps d’espera

Sembla que s’hagi entrat en una fase d’impàs esperant que Donald Trump prengui possessió de la presidència dels Estats Units, el pròxim 20 de gener. Un moment Líban, podria dir-se, en què es decreta un alto el foc (just després de saber el resultat de les eleccions nord-americanes), però el caliu continua viu i espurnejant. Parlant del Líban, no fa gaire, Amin Maalouf, l’escriptor francolibanès, en una entrevista a La Vanguardia, deia que de jove pensava que algun dia el seu país deixaria de ser un anacronisme i es convertiria en un país com els altres, però mai va imaginar que fos el món el que esdevindria un Líban. Una pausa en què el terra es mou.

La política en un món extremadament líquid necessita una readaptació de l’estratègia de manera quasi constant. El PSOE ha fet pausa i va celebrar, el cap de setmana passat, el congrés federal a Sevilla, reprogramant-se per al que resta de legislatura. La proposta estrella del conclave va consistir en la creació d’una futura gran empresa pública “capaç de construir i de gestionar habitatges des de l’Administració General de l’Estat”, que sembla que la Moncloa preparava des de temps enrere, seguint el model del País Basc. Un intent de situar el debat al terreny dels problemes del carrer, i una picada d’ullet a la població més jove, que davant la manca de solucions als seus problemes vitals presta l’orella als cants de sirena de l’extrema dreta.

Els socialistes intenten marcar perfil propi amb propostes com aquesta i amb la tornada a un feminisme conservador, traient terreny a la dreta i deixant un carril obert a les forces a la seva esquerra. En la nomenclatura tradicional es diria que giren al centre. Per contra, els conservadors segueixen tretze que tretze, no hi ha hagut pausa de reflexió, més aviat han volgut irrompre a l’escena europea. Han portat la batalla política espanyola a la Comissió Europea i pretès derivar la crisi per la seva nefasta gestió en les inundacions de València i la disputa pel govern de l’estat a l’elecció del col·legi de comissaris europeus, provocant una nova crisi a escala superior. L’afer ha estat el més semblant a un elefant en una terrisseria, a Brussel·les no ha fet gens de gràcia. Si Núñez Feijóo pensava en això, erosionar Pedro Sánchez, ha aconseguit tot el contrari.

Esperant Trump, el PP, menys que mai, creu que no hi ha motiu per canviar el full de ruta. Si als Estats Units ha tingut fortuna l’estratègia de la tensió i el discurs de l’odi, no tenen per què pensar que a Espanya no pugui ser igual. Sobretot, comptant amb la inestimable ajuda d’una dreta judicial ancorada a l’estat profund i un actiu conglomerat mediàtic esquadrista residenciat a Madrid. El problema per a la dreta és un altre, són uns quants que esperen el Godot trumpià d’America first –Díaz Ayuso, Abascal i el mateix Núñez Feijóo– i és possible que no hi hagi prou barret per a tants caps. Aquesta és una pantalla que encara ha d’arribar, però arribarà.

En qualsevol cas, és un moment important, com a mínim curiós, en què la dreta pretén fer renou per forçar Pedro Sánchez, famós pel seu manual de resistència, a anar readaptant-se constantment. Podria anomenar-se estratègia Jericó, en què el soroll de les trompetes va fer que les muralles s’esfondressin. No ens allunyam del Pròxim Orient. Per això, ara el que més interessa a l’esquerra majoritària no és resistir, sinó prendre la iniciativa. Possiblement, això era el que pensava Sánchez al congrés de Sevilla quan posava el dret a l’habitatge al centre del debat i dels objectius de l’estat, encara que la proposta, avui dia, no deixa de ser simplement part d’un discurs, amb greus osques mentre es continua privatitzant el parc d’habitatges de la Sareb. Una aposta difícil i perillosa, perquè de fallar, la veritat matarà relat, per contra, si va endavant, potser serà guanyadora.

Un món líquid seria incomplet sense vasos comunicants. Si el model de la dreta és Trump, no és de més veure cap on condueix tot l’enrenou i l’estratègia de tensió permanent, el relat fake i el sursum corda amb banyes de bisó envestint, a més de tornar a la Casa Blanca, que no és poc. Per ara la resposta és clara: Elon Musk al capdavant del desmantellament oficial del ja de per si minso estat del benestar nord-americà, en un govern més representatiu de l’1% dels més rics i globalment poderosos que dels votants americans. Possiblement, el primer govern del postcapitalisme, amb representació directa i efectiva de les grans corporacions que es varen enfortir amb la globalització i la revolució tecnològica. S’imaginen els membres de l’Ibex-35 asseguts directament en el Consell de Ministres d’Espanya?

Seguim el líquid fins a arribar als recipients més petits, que no pas menys importants. A les Illes Balears, objecte de desig dels especuladors immobiliaris del món sencer, la situació és la inversa a la de l’estat, hi governen els conservadors. Aquests acaben de deixar la comunitat desprotegida en l’ús de la llengua i en la preservació del territori enfront de la cobdícia dels especuladors que campen a lloure. El govern s’ha convertit en part de la petjada del gran capital a les Illes. La inseguretat que han provocat les mesures als ciutadans arriba al punt que podria parlar-se d’una comunitat en situació de fallida. Enfront d’aquest desgavell, el relat oficial és parlar d’un error, quan aquest no és possible, simplement perquè la realitat conservadora com a govern no existeix sense la relació amb Vox. En aquest cas, l’única realitat que subsisteix és la de la relació entre les dues formacions i aquesta no admet errors, més enllà de la seva pròpia existència.

L’escriptor i periodista nord-americà Thomas Frank, en una interessant anàlisi sobre la revolta populista conservadora, es demana ‘Què passa amb Kansas?’ A la pregunta “com pot algú que sempre ha treballat per a altres votar els republicans?’’ deixa una afirmació esgarrifosa: “La vida política nord-americana consisteix en gent que confon els seus interessos principals”. En política els espais buits no existeixen, per això la teoria dels vasos comunicants.