09/01/2023

Temps de cops d'estat

2 min

Un error habitual davant d'atacs com el que han patit aquest cap de setmana les institucions del Brasil és repetir el tòpic segons el qual la societat que rep aquests atacs està dividida. Dir això és, si més no, precipitat i confús. Més que una societat dividida, el que hi ha és un sector de la societat que, quan no és al poder, afirma que la societat està dividida, i treballa per difondre aquesta idea, sempre com a sensació, o percepció, alimentada amb rumors i mentides. Aquest sector, que acostuma a alinear-se ideològicament amb la dreta i l'extrema dreta, té una idea patrimonial del poder: se'l sent seu, de manera que, quan el té o el recupera, declara que la societat està molt més unida, però això sí: amenaçada per algun enemic, intern o extern, contra el qual ells se suposa que representen la solució, la protecció que els ciutadans necessiten. Inventen una fractura social i es proposen a ells mateixos com el remei a aquesta suposada fractura. El plantejament és conegut, i els súbdits del Regne d'Espanya en tenim una ració generosa cada dia al menú de l'actualitat política.

Entre inventar amenaces i proposar-se com a solució igualment fictícia, i enviar les masses enfurismades i delirants a assaltar congressos i capitolis, hi ha la passa que han arribat a fer personatges com Trump, fa dos anys, o, ara, Bolsonaro: ens podem estalviar els “presumptament” i altres eufemismes, com va fer Lula quan es va referir encertadament –en la seva aparició de diumenge al vespre– a Bolsonaro com “aquest genocida”. Un altre error davant d'episodis com els de Brasília i Washington és treure'ls importància pel fet de ser fallits i, en bona mesura, esperpèntics en la seva posada en escena. Per molt ridículs i insolvents que es mostrin, és equivocat mirar-los com a simples comparses d'un líder caigut o altre que no sap acceptar una derrota. Més enllà d'això, són expressions d'una mateixa idea autoritària i populista que recorre tot Occident, i que constitueix una amenaça seriosa per als drets humans i les llibertats ciutadanes. També, pel que fa a les desigualtats que afecten la ciutadania del país (els EUA i el Brasil en són exemples sagnants) o a les polítiques per combatre el canvi climàtic, del qual aquests moviments ultradretans són negacionistes.

El trumpisme i el bolsonarisme són moviments antidemocràtics que actuen, precisament, amb la confiança que la democràcia els ha de donar cabuda i empara, en nom de la llibertat d'expressió. Són paràsits de la democràcia, que se n'aprofiten al mateix temps que la corroeixen. Perpetren un cop d'estat però en culpabilitzen els seus adversaris, i s'emparen en els mateixos drets que volen abolir per als que no pensen com ells. Alguns arriben al punt que no necessiten assaltar el Tribunal Suprem, com van intentar fer els vàndals de Brasil: el que fan és controlar-lo per destruir la capacitat legislativa del Congrés, del Senat o del Parlament de Catalunya. Són els cops d'estat donats des de les mateixes institucions, i la dreta nacionalista espanyola n'és especialista.

stats