Els temps de les cireres

Els francesos perdien la guerra contra els prussians quan a París es van celebrar les eleccions municipals del 26 de març del 1871. Els representants obrers van guanyar i van iniciar aquell experiment social conegut com la Comuna, que va acabar a sang i foc amb l’afusellament de molts dels seus partidaris. En record d’aquells crims, cada mes d’abril es dipositen unes cireres davant del Mur dels Federats, al cementiri de Père-Lachaise, on van ser enterrades les víctimes de la repressió. Aquest mes es compleixen 150 anys d’aquells fets, que van tenir una gran repercussió a casa nostra.

A Barcelona, el clima revolucionari no s’havia apaivagat des que el 1868 s’havia expulsat del tron la reina Isabel II. L’any següent havia visitat la ciutat Giuseppe Fanelli, enviat pel príncep Mikhaïl Bakunin a predicar la filosofia anarquista. I el 1870 s’havia celebrat el primer Congrés Obrer al Teatre Circ Barcelonès, que va significar la creació de la Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. Per acabar-ho d’adobar, a finals de març del 1871 els republicans federals van guanyar les eleccions generals a Barcelona, i va resultar escollit president de la Diputació el músic Josep Anselm Clavé. Davant l’amenaça, el govern de Práxedes Mateo Sagasta i d’Amadeu I, que era rei des de feia tres mesos, va enviar Bernardo Iglesias com a nou governador civil.

La ciutat vivia una gran vaga obrera, que havia aturat la producció de la fàbrica tèxtil dels germans Batlló, actualment l’Escola Industrial del carrer Urgell. Malgrat que era una de les empreses més fortes del país, els sous eren els més baixos del ram. Les dones que hi treballaven reclamaven un augment dels salaris, però la vaga va coincidir amb la Comuna parisenca. I per aquesta raó, la premsa conservadora va acusar-les de ser agents de la Internacional i de provar d’assassinar Iglesias. Només el diari La Federación defensava la postura de les obreres. 

Davant d’això, a l’abril el governador va prohibir les vagues, va assaltar la seu del sindicat Les Tres Classes del Vapor i va empresonar el seu president, Climent Bové. Al mateix temps, el capità general de Catalunya, Eugenio Gaminde, el famós General Bum-Bum, va desplegar les seves tropes pel Raval. Per aquelles dates començaven a arribar refugiats francesos que fugien dels piquets d’execució, sobretot de les comunes de Perpinyà i Marsella, que van caure abans que la de París. Vistos amb recel, tres d’ells van ser deportats. 

Aquestes actuacions van motivar un agre debat al Congrés de Diputats entre l’oposició republicana i el govern Sagasta, que ho va justificar per la presència de communards a la capital catalana. Poc després es donaven poders especials a les autoritats per reprimir la Internacional, mentre era detingut el metge Gaspar Sentiñón, amic personal de Bakunin i director del diari obrerista La Federación, acusat de difondre un Manifest d’alguns partidaris de la Comuna als poderosos de la terra. Així mateix, l’exèrcit va ocupar els baixos de la Diputació i van suspendre Clavé i els altres diputats republicans, substituïts per homes designats pel governador. 

Passat l’estiu, La Campana de Gràcia va anunciar la publicació del llibre París a sang i foc, jornades de la Comuna. Aquell episodi es convertiria en una data mítica per a l’incipient moviment obrer català, separaria l’obrerisme del republicanisme i faria més clara la bretxa entre la classe treballadora i la burgesia. A la vegada, burgesos i monàrquics farien servir la por a la Comuna per emmascarar la repressió cap a les noves organitzacions proletàries. Una primavera calenta que va canviar la fesomia política de la ciutat.