EscriptorEs fa difícil glossar una figura com la de George Steiner. Juntament amb Harold Bloom, que va morir just fa quatre mesos, Steiner representa la figura del crític literari que, més enllà d’ensenyar-nos a llegir millor i mostrar-nos què fa bons els llibres bons, ens encamina vitalment, ens dona les endreces d’un recorregut cultural que, a més de fer-nos llegir d’una manera més conscient les grans obres literàries, ens obliguen a viure bé i a pensar millor, fins i tot a estimar millor els trets d’una humanitat mai del tot reconciliada amb les seves grandeses i misèries. Bloom era l’entusiasme; qualsevol llibre de Bloom transmet una energia inabordable; ens parla, sobretot, de Shakespeare i del concepte de geni literari, i et fa veure que és possible apropar-te als grans llibres per adquirir un suplement d’intel·ligència, de sensibilitat i lucidesa que ens faci la vida més plena. La literatura –gairebé– com a superpoder.
Steiner, en canvi, era més aristotèlic, més tomista, més sistemàtic i racional, però igualment divertit i efervescent. La critica literària ha de ser literatura per sobre de tot, potser la literatura més excel·lent, la cirereta d’una vertadera educació liberal. Tot bon escriptor és, per damunt de tot, un crític, s’expressi amb aquest gènere o bé escrigui novel·les, contes, poesia o teatre. Tota obra és una resposta, i, per tant, és una interpretació –crítica, angoixada, feliç o colèrica– del que la literatura precedent ens ha dit abans.
Harold Bloom es va proposar tornar al cànon dels grans clàssics occidentals quan semblava que l’onada igualitària dels estudis culturals els havia arraconat en benefici de les quotes polítiques; Steiner és també un humanista en el sentit més vast, un intel·lectual eufòric que ens empeny a saber, a pensar, crear i descobrir que en els llibres hi ha possiblement el millor que la humanitat ha pogut aconseguir. Ens empenyia a l’excel·lència, a pensar la literatura com una cosa viva, mòbil, una forma de coneixement que no hem de pensar al marge de les ciències, i que cerca altres maneres de perpetuar-se i continuar expressant la vertadera raó per la qual vivim. La literatura com a diàleg, doncs, el xoc entre les ments més valentes a través del qual podem acostar-nos cada vegada més a la veritat. La cultura com a talismà.
Ha mort Steiner, doncs, i amb ell una visió del fet literari única, per bé que seria massa fàcil dir que la seva tasca no tindrà continuadors. Ell mateix era un pessimista massa destraler, però no cal dir que la literatura i els clàssics continuaran tenint els seus propagandistes, que ens ensenyaran a llegir-los en la clau del que ens queda de segle XXI. S’ha publicat una entrevista pòstuma, que Steiner va concebre perquè sortís aquests dies, amb ell ja desaparegut. Hi diu coses commovedores. Ens parla dels temes de sempre: l’amistat i l’amor com a puntals d’una vida viscuda a les totes; el seu rol de professor i conferenciant; els problemes derivats de la seva minusvalidesa física, o els contratemps que li ha portat la seva arrogància, aquella altivesa de l’intel·lectual que vol tenir sempre la raó. Ens queden els seus llibres: capses plenes de veus que s’entesten a no morir mai.
