D'on sortiran els diners?

Venen dies importants i difícils. Penso que no ha de costar gaire posar-se d’acord en dues coses: que, sense escatimar cap esforç per combatre la crisi sanitària, cal accelerar fort la lluita contra la crisi econòmica i social; i que tant l’una com l’altra demanaran molts esforços i molts recursos econòmics. 

Necessitarem molts diners al llarg dels pròxims anys, tant per fer menys dures les actuals situacions econòmiques de persones i d’empreses com per impulsar la recuperació i la reconversió de la nostra economia. Dues experiències que he viscut –la reconversió industrial estant al govern de Madrid i la revolució digital estant a la Comissió Europea– em fan pensar que les necessitats d’inversió seran molt altes, tant de caràcter privat com del sector públic. És per això que m’atreveixo a fer un seguit de recomanacions, pensant sobretot en el nou govern català.

1. Els orígens dels fons. Després parlaré dels fons privats, però els fons públics disponibles a Catalunya sortiran de la recaptació pròpia, de transferències de l’Estat, de transferències de la UE i de l'endeutament. La gran novetat d’aquests anys són precisament els grans ajuts provinents de la UE i les facilitats d’endeutament que facilita el BCE. Aquesta és, sens dubte, una gran oportunitat, sense la qual la sortida de la crisi seria molt difícil. Cal, però, tenir en compte tres aspectes derivats de la relació amb l’Estat que poden dificultar la xifra de les transferències. Un, ja molt conegut, és l’actual sistema de finançament, que provoca un excessiu dèficit fiscal, no compensat amb les inversions directes de l’Estat a Catalunya. Un segon és la formula per al repartiment dels fons extraordinaris que el govern de Madrid haurà de distribuir entre totes les comunitats.  I un tercer està relacionat amb el paper d'intermediari que Madrid tindrà com a transmissor dels ajuts rebuts de la UE. Per aquestes raons penso que els acords que es negociïn, sigui de forma bilateral o amb totes les comunitats autònomes, marcaran les xifres finals. Cal no oblidar la importància d’aquesta negociació per assegurar més recursos. I cal pensar que en el nostre cas, a diferència d’altres espais europeus, les possibilitats d’endeutament estan relativament limitades pel gran deute ja existent.

2. Finalitats d’utilització. El problema és similar arreu, però no oblidem que els recursos extraordinaris de què disposarem han de servir per resoldre situacions de dificultat presents, tant de persones com d’empreses, però sobretot per ajudar a fer les reconversions necessàries per garantir un futur millor. En el cas català això suposa tornar a una economia més industrial i tecnològica, i reduir la importància d’alguns tipus de serveis relacionats sobretot amb el turisme de poca qualitat; impulsar la creació de coneixements i la seva transferència al teixit empresarial; i recuperar en el món de les tecnologies digitals i de la sostenibilitat el paper que el nostre país ja havia jugat fa algunes dècades en aquella etapa industrial.

La meva experiència em diu que per aconseguir-ho cal una actitud inversora del sector privat, però orientada, estimulada i ajudada des del sector públic. Existeixen possibilitats importants d’inversió en molts sectors econòmics, però es necessita crear oportunitats que suposin una certa col·laboració público-privada. El nou govern ha de saber-ho i promoure les oportunitats, ja sigui cofinançant o bé potser encara més impulsant mesures de tipus bàsic, com ara millorar el sistema educatiu, donar més suport a les activitats de recerca i d'innovació i finançar estructures públiques que ho facilitin.  

3. Estratègia política. Ni em toca ni puc fer cap programa per a un nou govern. Però m’agradaria insistir en una orientació central a l’hora de constituir-lo.

Per raons de salut pública, de recuperació de l’economia, d’atenció als més perjudicats i d’exigència de sostenibilitat, necessitarem disposar de més recursos dels que ara tenim. Tinguem clar quins han de ser els orígens d’aquests recursos i no els posem en perill amb posicions equivocades amb els que han de ser els nostres aliats, però podrien convertir-se en adversaris: Espanya i la UE. Tant en un cas com en l’altre l’actitud ha de ser de negociació amb fermesa (reducció del dèficit fiscal, augment de la inversió estatal, repartiment adequat dels ajuts europeus...) però no d’enfrontament ni de posicions unilaterals de força. 

Deixeu-me que sintetitzi en tres frases curtes aquesta orientació estratègica: 1) els diners no ho són pas tot, però sense diners és molt difícil fer una bona política en temps de crisi; 2) fer el valent en les relacions sense tenir la força suficient pot portar a un gran fracàs, i 3) a l’hora de constituir un nou govern cal fer-ho tenint en compte quines seran les prioritats immediates.

Joan Majó és enginyer i exministre