Tu no et sabies tan bella.
Sí que t’ho havien dit les padrines, però que els teus t’hi trobin no té gaire mèrit, tothom estima el que és seu, és el més normal del món.
Quan va arribar ell tot va canviar. Entre totes et va triar i et va voler per a ell. Quina sorpresa, descobrir-te desitjada en els ulls d’algú tan diferent, tan glamurós, amb tanta classe i estil!
Al principi encara et costava de creure, era una novetat sentir-te important, sempre havies tengut l’autoestima una mica baixa. Ell et repassava, et cercava tots els racons, i tu, incrèdula i meravellada, t’obries, impúdica, al pessigolleig de ser tan desitjada, sense reservar-te res per a tu. Creies que aquest amor definitiu, intens i devastador necessitava aquestes concessions, i les oferies amb dolça renunciació, tanmateix t’estimava, i fer sacrificis per qui està tan pendent de tu és necessari.
Així, no sense certa recança, vas renunciar a aquella puresa i et feres gran en els seus braços, mentre a cau d’orella et deia et tri a tu, ets especial, ets per mi, no n’hi ha cap com tu. Quin desfici, sentir el teu nom pronunciat en uns llavis com els seus, entre aquelles paraules noves i estranyes!
Començares a pensar que havies nascut per a això, que tot el que havies viscut abans havia estat una llarga preparació per arribar a ell, que aquesta era la teva raó de ser.
I no va tardar gaire a dir-te: “No et preocupis pels doblers, ets meva, jo m’encarregaré que no et falti mai res”.
No vas veure el perill? Tothom que s’enamora pensa que el que és seu és per sempre. I per això vas renunciar a qualsevol activitat que, si bé t’hauria donat independència econòmica, hauria fet minvar la teva disponibilitat. Si ell t’estimava i s’ocupava de tot i sempre et mantendria, quin mal hi podia haver?
Diria que les padrines foren les primeres que van veure que no era el que tocava. Tu, esbojarrada i feliç, no te’n temies, però estaves oblidant tot el que havies estat abans d’ell. I ho feies per agradar-li més. A poc a poc, però, va començar a trobar-te defectes. Trobava excessiva aquella bellesa salvatge i natural que l’havia enamorat. Et volia domesticada, urbanita, poliglota, diferent, com si tot el que l’havia encisat al principi ara li fes nosa. I eres del tot seva i tenies una por terrible que t’abandonàs per una altra, i no volies veure què estava fent amb tu aquesta relació.
I et deia que parlaves malament, i vas intentar modular la teva veu. Tot anava encaminat al fet que ell no s’incomodàs, que estigués a gust entre els teus braços, i si això suposava no estar disponible pels teus, tanmateix ho entendrien. Cap amor es construeix sense esforç, et repeties, sense preguntar-te on s’esforçava ell perquè tu estiguessis bé.
Fou com un gra de mostassa: vas començar a sentir que els sacrificis que abans feies gustosa eren excessius. Pensaves que ell era tot el teu món, i et feia por incomodar-lo, i per això primer vas voler ignorar-ho, i després li ho vas dir amb la boca una mica petita: necessit espai, murmurares, estic una mica saturada. Et feia por la seva reacció, que fou furibunda, agressiva, malaltissa. “No entens que no estic bé?”, deies. I ell et contestava: “Què més vols? T’ho donc tot, et tenc en un pedestal”.
Començares a pensar que el problema era que et tenia on ell volia, que no eres al teu lloc, sinó al que ell t’havia reservat.
I el malestar es va anar fent més gran, fins que vas ser prou forta o vas estar prou malament per repetir que necessitaves aturar aquesta voràgine que t’estava consumint.
I et va mirar, orgullós. I amb desdeny et va dir: “I on aniràs?”, i va reblar-ho amb la frase demolidora: “No ets ningú, sense mi”.
Encara no saps d’on vas treure la força per dir-li que el problema és que, amb ell, has deixat de ser tu.
Però per ventura del que es tracta no és d’anar enlloc, sinó de tornar a tu.
Hi ha un moment, en aquest tipus de relacions, en el qual saps que ja no. Que no seràs mai feliç, que te n’has d’anar. Algun racó de tu ja ha pres la decisió. Però continues intentant que funcioni el que saps que no és el que vols. Fa molta por rompre una relació on hi has posat tant, tantíssim de tu, i després de tants anys, et preguntes si és possible funcionar sense ell. Has estat tan posseïda, t’hi has emmotllat tant, que no conceps la possibilitat de sortir-te’n. T’has fet tant a l’altre, que pareix impossible prescindir-ne.
Sé que ara estàs en aquest moment, i tu també ho saps, ho sabem tots, baldament intentam fer veure que no. Ningú sap si hi seràs a temps, però tots veiem que no pots continuar així. No saps si ho entendrà, però per dignitat, per amor propi, per fidelitat a tu mateixa, has de fer un pensament i sortir d’aquesta espiral de possessió malaltissa que et destrueix.
Sí, t’estic parlant a tu, Mallorca. I estic parlant d’aquest amant abusiu que tens, el turisme.
