Dimecres a la Llesca, un deu
Ja va començar l’estiu passat amb èxit, però enguany n’ha augmentat la repercussió i molts s’han adonat que és una proposta carregada de raó i de raons. Em referesc als Dimecres a la Llesca, la iniciativa del Col·lectiu Brunzit que cada dimecres de juliol i agost convoca i organitza en un indret diferent de Ciutat, places i espais públics ben emblemàtics del centre. Quan escric això, el darrer s’havia fet als peus de la Seu. La mecànica és simple: la gent de Brunzit convoca lloc i hora, proveeix alguns elements bàsics (oli, sal i torcaboques) i els comensals hi acuden i cadascú hi aporta els aliments que li ve de gust menjar i –sobretot– compartir, perquè d’això es tracta. De compartir, de conversar, de fer un pa amb oli plegats quan la calorada afluixa i arriba el capvespre (que és un altre regal que ens fa el cel cada dia, tan bell de veure com el més rar dels eclipsis). Es tracta de sopar i estar una estona a la fresca, un dels gestos quotidians d’una certa manera de viure que ha estat arraconada per la turistificació i la massificació. És ben trobat aquest títol dels Sopars o els Dimecres a la Llesca, que reuneix en un sintagma la idea de sopar a la fresca i la unitat mínima de menjar que convé posar damunt la taula, i que, efectivament, és una llesca de pa.
Pot parèixer poca cosa, però, com dic, és un acte ple de sentit. No diré que sigui ‘revolucionari’, perquè fins i tot aquesta paraula ha arribat a estar manyuclada i tudada. Però sí que és un gest que va contra la lògica del turisme de masses, que per pròpia naturalesa tendeix a envair tots els espais: també, o en particular, els espais públics, fins a convertir-los en un altre territori en disputa.
Que l’espai sigui públic vol dir que és de tothom, però això no equival de cap manera a no ser de ningú. L’espai públic, precisament perquè ho és, no es pot privatitzar. No hem de consentir-ho. Sempre que els ciutadans ho trobin bé, és habitual que els ajuntaments llicenciïn certs comerços (sobretot de la restauració i l’hostaleria) per utilitzar una part d’aquest espai per oferir-hi els seus productes i serveis: són les terrasses, un element diguem-ne característic d’una certa manera d’entendre l’oci.
Però com tot, això també té una mesura. Quan alguns voldrien fer de tot o de gran part de l’espai públic una immensa terrassa, i quan aquesta terrassa es converteix en un territori vedat o hostil als residents, i en un instrument al servei de l’especulació i d’un encariment de la vida tan absurd que els ciutadans d’aquestes illes no se’l poden permetre, aleshores vol dir que ha arribat el moment de plantar-se. L’espai públic de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera és dels ciutadans, no d’un gremi ni d’uns partits polítics. Si el govern de Cort i determinats empresaris de l’hostaleria han mostrat reticències, o directament menyspreus, pels Sopars a la Llesca, millor que millor: és la confirmació que la iniciativa era necessària i que ha tocat la tecla adequada.
Els Dimecres a la Llesca proposen una ocupació (una altra paraula que també ha estat interessadament devaluada) de l’espai públic que és, a la vegada, una lliçó de civisme: es recupera la noció d’àgora, d’espai comú per als ciutadans, que a la vegada és usat i cuidat pel col·lectiu, de manera que les places sempre queden millor després de cada sopar. I és un bon recordatori que no vivim del turisme de masses, perquè del turisme de masses només en viuen els aprofitats que fins i tot volen fer-se seus els carrers i les places per explotar-los en benefici propi.
