Després d’una reserva feta a un petit hotel de Fornalutx fa 13 mesos, d’una hora al cotxe cercant aparcament i una caminada que només puc descriure com una travessa per l’infern, vaig aconseguir veure l’eclipsi. Aquí és quan podria fer una pausa dramàtica i escriure allò d’‘expectatives vs. realitat’. La meva experiència amb l’eclipsi podria ser resumida en una sèrie d’ítems, però, sobretot, en el fet que l’eclipsi put. Més que el fenomen astronòmic en si, la gent. I si una està embarassadíssima amb el sentit de l’olfacte ultradesenvolupat, el resultat de caminar entre centenars de persones suades, encarant una passejada de dos quilòmetres costa amunt fins a arribar a la torre Picada de Sóller és ‘interessant’, per dir-ho suaument. Hi ha cabres de la Serra que fan menys olor que el personal que anava i venia, els colzes regalimant i amb modelets sovint penosament escollits.
Sí, disseccionarem la vestimenta de la gent com si això fos l’estora vermella dels Oscars, perquè dona més joc que Lady Gaga i Billy Porter plegats. Menció especial a totes les persones que pujaven mans buides –tenint en compte que estàvem a 34 graus i que quedaven quatre hores perquè començàs l’espectacle astrològic–: pocs accidents hi va haver. En el top tres dels desubicats apareix el Juan Valdez britànic, un híbrid de guiri elegant que devia malinterpretar la serralada amb un cafetar, i el seu outfit de lli blanc i màniga llarga (amb capell a conjunt), que va quedar xop i marronenc 30 segons després de començar l’expedició. En segona posició hauríem de parlar de tot el grup en general que pujava amb les xancletes tipus Hawaianas, el somni humit de tot fisioterapeuta. Però crec que em centraré en les joves estupendes que pujaven amb vestits llargs de fil, sandàlies planes i bossa de mà, més preparades per a un còctel a Sa Fonda de Deià que per grimpar roques. I en el pòdium arriba la nostra influencer wannabe ianqui: vestit vermell arrapat, raja de tu falda nivell Estopa, arracades a conjunt amb els llavis també vermells i pentinat efecte banyat, però sense l’efecte, perquè la tia anava xopa de dalt a baix. Ella, estupenda amb el seu total look, arriba a la nostra roca-mirador deu minuts abans de l’eclipsi i em demana, amb tota la meva panxa i els seus ovaris, si em puc moure una mica. Li dic que som allà fa més de tres hores i que no tenc cap intenció d’apropar-me més al precipici d’un lloc que no està pensat per fer el que estam fent. Fa una passeta enrere i comença a demanar-li les fotos al nostre veí alemany, que ha aconseguit capturar una imatge prou vistosa amb el seu iPhone. “Me les pots enviar per Airdrop, sense pressa, eh?”. És clar que sí, guapi. Com si bona part de tot i tothom que està enganxat amb el món nord-americà s’hagués personificat en aquella jove, que, acompanyada de la seva amiga reconvertida en assistent, no aturava de fer-se selfis.
Podria fer pòdiums i llistes de moltes de les coses que vàrem observar, com si fos John Cusack a la pel·li Alta Fidelidad. Per exemple, el fet que en cinc hores només vàrem sentir parlar català en tres ocasions: un senyor que anava retransmetent via xarxes socials l’ascensió a la torre, una família que estava dos còdols més amunt i uns joves amb qui vàrem coincidir a la baixada. La resta eren majoritàriament alemanys, nord-americans i francesos. A diferència de la meva amiga influencer, les meves pintes eren bastant descoratjadores: calçons curts de premamà, un top panxa a l’aire, una senalla que vessava de menjar i un para-sol regalat per una marca d’aire condicionat que ja he vist a més d’una foto a Instagram. He vist pobles que han començat amb menys. Al meu cap, la Caseta dels Capellans es va fundar amb tres persones que miraven un eclipsi i la cosa se’n degué anar de les mans.
Després de veure resums a les televisions sobre altres eclipsis, em vaig adonar que el procés de contemplació en directe era molt més lent i, de fet, vaig agrair tenir l’ocasió de frenar, de fer una pausa. També em pensava que la gent seria un pèl més respectuosa o que estaria en silenci, però fins i tot hi va haver un moment de música al mòbil, els alemanys del costat cantant Total eclipse of the heart, de Bonnie Tyler, cada tres minuts, els brrrrsssss dels drons que no aturaven de gravar i el clic-clic de les càmeres. Amb tot, el moment de culminació del fenomen i durant l’anell de foc, es va fer silenci, i fins i tot les cigales varen callar, embolcades en una foscor més o menys sobtada. Una manca de so que només es va rompre pels aplaudiments d’aquells que equipararen el clímax amb un aterratge de Ryanair i la botzina del superiot obscè de davall nostre, que deien que pertany a Cristiano Ronaldo. L’aire no es va refredar tant com imaginava, però un calfred em va recórrer el cos. I sentir exclamacions d’admiració en desenes d’idiomes també és una experiència que ens uneix a tots un poc més. Amb sort, l’any que ve perseguiran l’eclipsi a una altra banda del món i els d’aquí podrem veure’l amb certa tranquil·litat, sense missatges apocalíptics, restriccions i fileres de superiots que es creuen amb el dret d’espenyar uns minuts de silenci màgics.
