25/02/2021

El somni d'Alfonso Guerra

3 min
Felipe González i Alfonso Guerra al Congrés quan eren president i vicepresident del govern espanyol.

Aquesta setmana s’han complert 40 anys de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero. El seu record s’ha volgut fer servir per intentar reviscolar la memòria de Joan Carles I com a salvador de la democràcia, tot i que paradoxalment el rei emèrit deu haver viscut l'efemèride sota el paraigua de la dictadura dels Emirats Àrabs, on es refugia per por d’haver de rendir comptes pels seus negocis tèrbols. Però el llegat més immediat d’aquell cop d’estat fou un tancament de files que va materialitzar-se amb l’aprovació de la Loapa, l’any 1982, que permetria fer una aplicació centralitzadora de l’estat autonòmic.

En aquell context, i dins la mateixa lògica d’involució autonòmica per desdibuixar qualsevol pretensió de presentar l’estat espanyol com a plurinacional, amb l’acord de la UCD i del PSOE, es va aprovar una reforma del reglament del Congrés de Diputats que esborrava del mapa el grup parlamentari propi que els socialistes catalans havien tingut al Parlament espanyol entre el 1977 i el 1982. Darrere d’aquesta maniobra hi havia l’ombra allargada d’Alfonso Guerra, que des de sempre, juntament amb altra gent de dins i de fora de Catalunya, havia volgut convertir el PSC en la federació catalana del PSOE. 

Durant tres dècades, i potser de manera més intensa durant el lideratge de Pasqual Maragall, la idea de recuperar el grup propi a Madrid havia estat un debat recurrent, que mai va tenir cap opció de prosperar. La realitat ha estat que, al Congrés de Diputats, el PSC se sotmet a la disciplina de vot del PSOE, cosa que encara va quedar més blindada amb l’actualització del protocol de relacions que van signar el 2017. Avui aquesta idea ha passat definitivament a la història. L’objectiu de la direcció dels socialistes catalans no és diferenciar-se del PSOE sinó confondre's dins del PSOE. Fa uns anys, una part del PSC lluitava per tenir veu pròpia, però ara la batalla es limita a una pugna entre barons per retenir quatre cadires dins de l’executiva federal del PSOE.

En els últims deu anys, a rebuf de l’intens debat que s’ha produït a Catalunya sobre el seu futur polític i davant la reacció de l’Estat per reprimir unes aspiracions legítimes, el PSC ha anat perdent bona part dels accents que originalment hi van confluir per tal de representar una part central de la gent progressista i d’esquerres. La llista de baixes del seu sector catalanista és interminable i una bona part han ajudat a fer gran l’espai que avui representa Esquerra Republicana de Catalunya.

Cartells electorals del PSC al costat d'una pintada independentista.

Mentre això passava, no van faltar les veus que reclamaven la necessitat de neutralitzar el PSC amb el naixement de la federació catalana del PSOE, tallant d’arrel qualsevol complicitat amb els plantejaments sobiranistes. L’exalcalde de Sabadell, Manuel Bustos, fins i tot va estar temptat d’encapçalar-la.

Però el que definitivament ha enterrat l’ànima catalanista del PSC ha estat la darrera etapa, protagonitzada per Miquel Iceta i Salvador Illa. Després de les reiterades desfetes electorals en les successives eleccions catalanes, totes les energies s’han canalitzat en seduir els votants que l’any 2017 van optar pel discurs més agressiu i intransigent contra el sobiranisme català que feia Ciutadans. De manera desacomplexada, Salvador Illa ha fet seu el discurs del PSOE sobre Catalunya, presentant-se com l’antídot a l’independentisme i prometent "passar pàgina", sense plantejar cap més proposta que una mena d’amnèsia col·lectiva per oblidar que hi ha més del 50% de catalans i catalanes que volen viure en una república independent. Amb aquest discurs ha aconseguit empatar en diputats amb ERC i, per 49.000 vots, ha aconseguit una victòria que només li servirà per ser el cap de l’oposició.

Avui, com mai abans en els darrers 40 anys, el PSC s’ha convertit en la federació catalana del PSOE, una mena de franquícia del PSOE. El somni d’Alfonso Guerra, de Juan Carlos Rodríguez Ibarra o de José Bono ja s’ha fet realitat. La primera prioritat del PSC és servir la causa del PSOE i anteposar els interessos de la Moncloa i de Pedro Sánchez a qualsevol altra cosa.

El moment en què el PSC va renunciar a representar la pluralitat de la societat catalana i es va enquadrar en la batalla per retenir els vots del bloc dit constitucionalista, competint per esgarrapar vots de Ciutadans i per tapar fugues cap a Vox, és el mateix moment en què va tancar-se la porta a formar majories més àmplies, sabent que aquesta és la seva contribució per evitar interferències en el discurs dels socialistes espanyols. Només així s’entén que algú tan jacobí com Manuel Valls hagi acabat votant el PSC, tal com ell mateix ha reconegut públicament.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia

stats