Sòl fèrtil, mans i aigua
Aquests dies s’han ajuntat diverses notícies que afecten un dels sectors clau del futur de qualsevol territori: sequera i pagesia han estat protagonistes de molts articles i espais informatius i no precisament per a bones noves. Més aviat cal llegir-les com una important alerta davant una qüestió cabdal que encara no s'afronta amb la suficient mirada llarga que requereix l’adaptació als canvis futurs que haurem d’enfrontar totes les societats, i de manera molt especial, els territoris singulars: la disponibilitat d’aigua –en quantitat i en qualitat– i de terra fèrtil, i sobretot, la gent que la treballi amb condicions de dignitat i equilibri amb una terra malmenada que necessita, a més, introduir de manera valenta l’acció regenerativa de sòls i recursos.
Malauradament, l’aixecament d’una part del sector agrícola és contra unes mesures de sentit comú i cal tenir-ho ben present. Els factors que tenen el camp estrangulat són molts, i les necessitats d’augmentar la rendibilitat de les produccions a curt termini no pot passar per damunt de la responsabilitat de mantenir els recursos bàsics que la fan possible. I en això no s’hi val enfrontar ecologistes i pagesos. Aquí tots hi hauríem d’estar d’acord. La transició ecològica al camp, els objectius de l’agenda 2030 i la necessitat de reduir plaguicides o el manteniment de guaret, no són el problema; són, de fet, part de la solució i del futur d’una agricultura que ha de ser sostenible, saludable i justa. Com apunten els companys d’Ecologistes en Acció en un comunicat d’aquesta setmana, “mantenir un sector agrari potent implica adaptar-se al canvi climàtic i col·laborar en la conservació de la biodiversitat. Passa per ajudar realment el sector ecològic i regeneratiu a ser viable; per potenciar el mercat de proximitat i les pràctiques agràries que generen vida i no la maten (...). El sistema de producció imperant, intensiu i orientat a l’exportació ha provocat una pèrdua de fertilitat de les terres. L’ús excessiu i l’enverinament amb agrotòxics els ha portat al límit de la capacitat. L’encariment d’aquests productes a causa de la creixent crisi energètica fa cada cop més inviable aquest model. La dependència dels insums químics i de les llavors, controlats per la indústria agrícola, exerceix una pressió cada vegada més gran sobre les agricultores i agricultors.” I aquest és el comú que tenim, la pervivència de l’activitat enfocada a la sobirania i la seguretat alimentària, i no en el negoci de les agroindústries que ha generat el món globalitzat i que són un sense sentit, es miri per on es miri.
Lligat a tot això, l’altre gran recurs necessari per poder garantir aquesta seguretat alimentària és l’aigua. Catalunya enfronta ja –com a avantsala del que veurem també nosaltres– una situació severa de sequera, i les entitats i la ciutadania denuncien que les mesures que es prenen deixen al marge un dels sectors més cabdals si volem enfrontar de veritat la crisi climàtica i l’estrès hídric que hi està estretament vinculat: el turisme. I a aquest focus hi ha apuntat de manera valenta el Manifest de més de 45 pagesos de Mallorca fet públic aquest divendres. L’activitat econòmica al camp, en un món globalitzat, mata els petits i afavoreix els grans. Tot està pensat pels grans negocis de l’agroindústria, aquí a ca nostra, també. Un 80% de les ajudes de la PAC es concentren en un 20% dels qui es declaren agricultors a l’estat espanyol. Els acords de comerç i inversions han significat la desregulació dels mercats, la precarietat laboral i els baixos ingressos de pagesos i pageses dels productes locals, cada cop amb menys possibilitats de fer-se un forat als mercats locals a preus raonables, tant per a productors com per a consumidors. Però l’activitat al camp té altres amenaces i molt greus: les vinculades al canvi climàtic que afecten fertilitat, cultius i disponibilitat d’aigua bona i suficient; i també, la colonització per a usos que no li són propis i que se sustenten en l’especulació, la rururbanització, la residencialització i la turistificació també del camp, de manera que accedir a la terra és cada cop més difícil i més car, i en cas de ser-hi, ha de conviure amb activitats per les quals les activitats del sector primari són molestes o incompatibles i que, a poc a poc, ens fan sentir estranys i indesitjats en els seus propis entorns. L’assetjament als pagesos per turistes a les cases de la Mallorca rururbanitzada i convertida en un gran hotel, pels inversors-especuladors i ara també pels negocis industrials fotovoltaics, estrangulen cada cop més un sector que necessita ser blindat, preservat i reconegut en el seu valor essencial per garantir la sostenibilitat de la vida en un futur no gaire llunyà en aquest petit territori insular. I aquí l’encaix amb totes les mobilitzacions socials contra la precarització vital dels territoris turistificats és total i absolut. Sumam en aquest comú imprescindible: recuperar, blindar i garantir la pervivència del camp com a camp, perquè del seu futur en depèn radicalment el nostre.
