12/02/2022

La por sobiranista a defensar el català

2 min

L’última enquesta del CEO mostra com varia la percepció de la salut del català entre els catalans segons diguin que tenen el català o el castellà com a llengua pròpia. El 68% dels primers consideren que està amenaçat, enfront del 22% dels segons. El 58% dels segons diuen que té el futur garantit, enfront del 22% dels primers. Per què ho destaco? Perquè les ambicioses polítiques de discriminació positiva que el català necessita només tenen sentit i legitimitat si és una llengua amenaçada amb un futur gens garantit. Sempre hi pot haver qui pensi que l’optimisme dels catalans castellanoparlants és cínic: que és només l’excusa per poder combatre -o no defensar- la discriminació positiva. I no dic que en casos concrets no sigui així. Però la sensació que tinc després d’haver parlat molts anys sobre el tema, és que la majoria no només creuen sincerament que el futur del català està garantit sinó que també desitgen que ho estigui.

No soc ingenu i sé que parlar de discriminació positiva per fer del català la llengua dominant dels catalans és ara mateix tabú dins del mateix sobiranisme. I és tabú malgrat una evidència: que en el marc de l’actual globalització una llengua petita només pot sobreviure si és dominant en la nació, país o societat on encara manté alguns milions de parlants; i no farà res més que retrocedir si també allà la llengua forta és una gran llengua mundial. Una situació que es dona sempre -obeint les lleis de la sociolingüística- quan posem la llengua petita i la gran en un teòric pla d’igualtatsota l’advocació del “bilingüisme social”. Per quèés tabú? Perquè, mentre que el sobiranisme creu que una majoria de catalans poden ser sobiranistes, ni creu ni espera que arribin a ser mai “antibilingüistes”: partidaris de fer retrocedir el castellà el mínim imprescindible perquè el català pugui ser comú, necessari i, per tant, socialment dominant a Catalunya, de manera que el castellà, molt gradualment, deixi de ser la primera llengua d’una majoria cada cop més majoritària de catalans i passi a ser -amb l’anglès- una de les seves segones llengües. Importantíssima però no dominant.

No només no ho creuen, sinó que estan convençuts que tot el que faci avançar la llengua petita en detriment de la gran -l’únic camí per aturar-ne el retrocés- agreja el discurs identitari i allunya qualsevol possibilitat de sumar noves forces entre els sectors populars menys arrelats al país; bàsicament, els catalans castellanoparlants. Potser caldria, abans de tirar la tovallola, fer tota la pedagogia necessària perquè aquests “sectors populars” deixin de creure -contra les dades objectives i la ciència- que el català té el futur garantit dins del mític “bilingüisme social”. Potser caldria comptar-hi més com a aliats quan l’optimisme sobre el català que els han venut certs mitjans i partits topi amb la realitat i s’esquerdi. Potser, al capdavall, la defensa de la llengua -com prova la dada del CEO sobre el suport a la immersió- té més capacitat de sumar que l’independentisme que hi veia (i en part encara hi veu) només una nosa.

stats