04/03/2021

Que siguin dels nostres

3 min
GETTY

Recomano el llibre Por qué fracasan los países: Los orígenes del poder, la prosperidad y la pobreza dels senyors Daron Acemoglu i James A. Robinson. Dona idees professionals d'allò que molts intuïm. Es poden deduir les raons per les quals els hereus de la hispanitat som una de les pedres a la sabata del món. I per què, en el cas d’Espanya, el tema es veu amortit gràcies a formar part de la Unió Europea, amb unes institucions que modulen la nostra tendència a empastifar-ho tot.

Les institucions públiques són claus a l’hora de marcar el progrés o el fracàs dels països. Les democràcies efectives confien en el sistema implementat més que en les persones –de fet, el sistema és una garantia per a potencials malfactors que ocupin càrrecs–. Les democràcies populistes confien que les persones designades faran que el sistema –malgirbat– funcioni millor. Nosaltres formem part d’aquesta segona classe d’estils de govern. Amb un agreujant: les persones designades, per afegitó, han de ser del nostre bàndol.

A aquesta manca de voluntat per governar-se correctament caldria sumar-hi que, per les raons que siguin, som una mica ases. Els catalans hem viscut situacions lamentables darrerament. Específicament provocades per l’estat de la justícia espanyola. Un sistema governat, tot ell, per senyorets, diguem-ne, postfranquistes que, en el cas de Catalunya, adopten, com no podia ser d’altra manera, les actituds de l’invasor. Per cert, faig un parèntesi. Els nostres mitjans, tan indulgents amb els galtes,  acostumen a parlar de franquistes i de franquisme. Voldria informar que, fora d’Espanya, franquisme i feixisme són sinònims. De fet, el mot franquista no existeix –com no existeixen ni mussolinisme ni hitlerisme–. Per tant, i utilitzant mots de pas universal, aprofito per corregir-me: tenim un sistema judicial gestionat per postfeixistes. D’acord?

Carlos Lesmes, president del CGPJ, el setembre passat durant l'acte d'inauguració de l'any judicial.

Bé, el cas és que no n’aprenem. Ara toca renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). De fet, toca fa anys. Però ara sembla que es podria renovar. Renovar els càrrecs, que no el sistema, que és el que caldria. Sembla que els partits que donen suport al govern espanyol hi estarien d’acord sempre que tinguessin quota en els nomenaments. ¿Volen una situació més frustrant? Aprofito per recordar-los quines són les funcions d’aquest CGPJ. Els seus membres són nomenats pels partits polítics. Pels vots de tres cinquenes parts del Congrés de Diputats i del Senat. A partir d’aquí, la manipulació –a altres llocs en diuen corrupció– està servida. Aquest CGPJ nomena i controla la resta: el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, les Audiències Provincials, els Tribunals Superiors de Justícia de les comunitats autònomes, l’Escola Judicial, etc.

Els partits catalans han participat en el passat en els nomenaments per a aquest CGPJ. No ha servit de res més que de menjadora per als designats. Ha format part de la trampa de la Transició: participar democràticament en un joc en què sempre estaràs en minoria i, per tant, sempre perdràs totes les causes. Democràticament, esclar. Sembla mentida que, després de les experiències viscudes, els polítics catalans s’avinguin a participar en una xarlotada d’aquesta guisa. En lloc de posar contra la paret el sistema, tot aprofitant els dictàmens del GRECO (Grup d’Estats Contra la Corrupció i el Crim Organitzat del Consell d’Europa), que demanen reiteradament a Espanya que modifiqui el sistema de nomenament dels membres del CGPJ adduint que afavoreix la corrupció; en lloc de demanar ajuda a Europa, ara que realment fa falta, dic, optem per la participació en el muntatge instal·lat. Si bé queda demostrat que Espanya no es regenerarà mai per si mateixa, també queda clar que nosaltres, catalans, tampoc. Si ara no es treballa per canviar les regles de funcionament de determinades coses, no hi ha altra actitud que el fatalisme, que és el que acaba enfonsant les societats. 

Acabo amb una anècdota personal. Una mica grollerota, si vostès volen, però justificada per l’experiència viscuda i la cruesa de la realitat. Una de les primeres feines que vaig dur a terme va ser participar en la mecanització del sistema d’operacions de l’aeroport de Palma. N’era el cap d’operacions un senyor que es deia Zúñiga. Persona molt activa i d’un sentit de l’humor, de l’oportunitat i del pragmatisme molt vius. Constants. Corria l’any 1982 i s’augurava una victòria socialista sobre la UCD, que aleshores governava. “Ángel, ¿qué crees que sucederá ahora si ganan los socialistas?” –jo que li vaig preguntar al senyor Zúñiga–. ¿Canviarán muchas cosas?” La seva resposta va ser lapidària: “La misma mierda con diferentes moscas”. Deixem-ho aquí.

Xavier Roig és enginyer i escriptor

stats