Setmana en blanc i negre
No val a badar. El que ha passat aquesta setmana al Parlament espanyol no pot quedar a benefici d’inventari. El feixisme –les coses s’han de dir pel seu nom– ha desplegat tot el seu ressentiment contra la ministra Montero i per extensió contra les dones i els homosexuals, sense cap contenció: l’odi es palpava, quan Víctor Sánchez del Real celebrava la “hombría” (“qualitat bona i destacada d’home”, diu el diccionari de la RAE) de Carla Toscano, l’agressora verbal d'Irene Montero. Per si no era suficient, el diputat Onofre Miralles afirmava “la superioritat moral i qualitativa” de Vox, com a argument de legitimació de qualsevol exabrupte o acció que puguin emprendre en la seva lluita contra el mal i contra la tebiesa (aquesta última representada pel PP). D'això se’n diu feixisme: i és aquí. I no val l’apaivagament, ni tampoc passar-hi de puntetes com fa el PP, amb Cuca Gamarra lamentant l’agressió a la ministra amb la boca petita.
La cara positiva d’aquesta tempestuosa setmana parlamentària ha estat l’aprovació dels pressupostos i la consolidació de la majoria d’ampli espectre que ha anat acompanyant el govern des que va començar la legislatura. Tal com estan les coses, amb el PP incapaç de buscar punts de trobada per aïllar l’extrema dreta (corrent així el risc cada vegada menys improbable d’acabar depenent-ne), la continuïtat de la majoria actual és bàsica si no volem quedar atrapats en l’onada d’autoritarisme postdemocràtic. El baix perfil de Feijóo, cada cop més encongit, no és la millor via per fer quadrar l’extrema dreta. I l’etern argument del “Com pitjor, millor!” fa molts anys que sabem que és un símptoma d’impotència, un exemple genuí d'infantilisme, una malaltia recurrent en moviments presumptament rupturistes.
Per completar el panorama, una anècdota no menor. El rei d’Espanya, fent de hooligan de vestuari de la roja, s’ha apuntat el deshonor de ser un dels rars cap d’estat que s’han desplaçat a Qatar. Amb la mala sort que això ha coincidit amb la denúncia, per part de l’Eurocambra, que l'estat organitzador del Mundial viola sistemàticament els drets de les dones i els homosexuals i explota els treballadors fins al punt d'haver causat milers de morts. També critica la FIFA per haver escollit Qatar en un procés de corrupció “rampant, sistemàtica i profundament arrelada”. Tot sumat, no hi ha excusa: no hi ha espai per entretenir-se amb la pròpia joguina. Cal fer política.
