La senyora balla
Aquests darrers dies hi ha hagut una certa polèmica arran d’un vídeo de la primera ministra finlandesa, en el qual se la veu ballar desenfrenadament. La senyora Sanna Marin té 36 anys i des que va accedir al càrrec que no ha deixat de ser estudiada per totes bandes. Després d’aquesta polèmica més o menys absurda, s’ha hagut de fer un test de drogues, per mostrar a la ciutadania (ja no només finlandesa…) que aquella nit no anava passada de psicotròpics, per molt que ballés com un dimoni desimbolt. Des de la filtració del vídeo, que no deixa de ser material privat, s’ha obert un debat general, el qual va més enllà d’aquell país del nord i ens arriba a casa.
Dir que aquí s’està qüestionant un polític, però, no és tota la veritat; dir que s’està plantejant que qui es diverteix tant no pot ser responsable d’un govern estatal tampoc no arriba al fons de l’assumpte. Ras i curt: Sanna Marin és una dona, i una certa mena de dona: jove i ben plantada. Un vídeo amb una presidenta de més edat ballant valsos amb el marit no hauria plantejat cap problema; com no el va presentar Rajoy movent els malucs ridículament en unes noces. El problema de Marin és que és material inflamable, sobretot en el temps de les democràcies mediàtiques, abocades també –o sobretot– a les xarxes socials; el problema és que balla sensualment o molt boja, cosa que no deixa d’esperonar males idees, com estem veient. Aquell personatge d’un conte de n’Óssipov, que desconfia de la metgessa que li pot salvar la vida perquè és massa guapa… Si fos una política corrupta i se l’hagués filmat embutxacant-se un sobre, aquí al sud d’Europa no en parlaríem. Però, és clar, la senyora balla, i balla bé.
Trobo si més no curiós que, a banda de les crítiques que venen de sectors conservadors (Marin és d’esquerra moderada), hi ha tota una esquerra que la critica per ballar al mateix temps que Finlàndia pretén entrar a l’OTAN. Només pots ballar si ets dels nostres, si combregues amb les rodes de molí de no sé quin pacifisme estantís, sobretot ara en plena invasió russa a Ucraïna. Al meu parer, però, el problema que tenim a davant és el de l’abús, el d’una campanya d’assetjament ja típic, com la que fonamentalment pateixen massa dones quan treuen el nas a les xarxes socials o s’atreveixen a entrar en política i fer el mateix que podríem fer nosaltres, els homes, a qui se’ns permet no només ballar, sinó dir gairebé qualsevol mena de barbaritat sense que es munti un circ planetari. Al nostre país fins i tot es qüestiona la marca i preu de les ulleres d’algunes dones polítiques: massa cares i elegants si pretens ser d’esquerra vertadera. La comunitat digital és despietada i permet l’anonimat; tot el masclisme tradicional hi aflora d’una manera multiplicada.
Ara a Sanna Marin la miraran més; tendiran a criticar-la i a voler fer veure que els seus errors polítics deriven de la seva pretesa frivolitat de caràcter. Ja tot són símbols; no hi ha idees. Marin com a símbol d’una altra manera de fer política, o d’una generació –la dels que ronden la quarantena– que per fi arriba al poder, des del feminisme, la festa i dos o tres màsters.
Melcior Comes és escriptor
