El sentit de la universitat: la força de la influència
En el contínuum d’accions abusives de poder que els Estats Units viuen en els últims temps hem de celebrar una bona notícia: el retorn de la universitat com a institució civil influent. L’acció xantatgista de l’antidemocràtica administració Trump ha fet retornar el sentit original de la universitat, de guiar la societat i oferir respostes a les derives autocràtiques de governants en democràcies constitucionals com l’estatunidenca i algunes d’europees. Tots els que hi dediquem les nostres vides professionals i la nostra vocació de servei públic ens hi hem d’implicar i estar alerta.
Molt simbòlicament, el terme universitat prové del llatí universitas, que significa “total”, “universal”, “del món sencer”. Amb tot, el terme en els seus orígens medievals no designava l’espai d’estudis tal com entenem les institucions universitàries avui, sinó aquelles agrupacions, gremis o sindicats –és a dir, la societat civil– que protegien un interès comú superior: l’ofici de saber. De la idea d’institució generadora de coneixement en ve la denominació alma mater: aquella força immaterial que, per via del pensament i de la ciència, alimenta i transforma l’ésser humà.
Tot començava ara fa un any amb l’onada de revoltes estudiantils en contra dels abusos de l’Estat d’Israel a Gaza a la Universitat de Colúmbia (Nova York) i propagada per tants altres centres universitaris del país i d’arreu. Un any després, el canvi de color polític a la presidència posa en relleu que la històrica aliança estat-universitat als Estats Units s’ha trencat a pedaços després de dècades anant de bracet. Mitjançant la coerció contra institucions com Colúmbia, Harvard, Cornell i tantes altres, l’estat renuncia al coneixement. Per consegüent, dimiteix de liderar el país cap al futur i cap a l’avantguarda a través de la ciència i el pensament, com havia fet des de la Segona Guerra Mundial.
Però només el poder de la influència pot batre el poder de la coerció. Aquesta és la lliçó que ens enduem del conflicte, encara obert, entre el govern de Trump i Harvard, que la setmana passada trigava menys de 72 hores a donar carabasses a les peticions de la gent de Trump i aquesta setmana ha denunciat l’administració per haver violat l’estatut autònom de les universitats. Rere l’argument de la lluita contra l’antisemitisme, els funcionaris governamentals exigeixen decidir sobre la política de contractacions i admissions internacionals, eliminar qualsevol programa que afavoreixi la tríada DEI (diversitat, equitat, inclusió) i tenir pes en les decisions curriculars, com ja ho va intentar fa més de mig segle el senador Joseph McCarthy.
¿Però qui té el poder d’exercir la influència amb un simple no? Contra les exigències d’un govern autocràtic com el de Trump, que fa i desfà arreu del món amb una supèrbia inaudita, només una universitat de 389 anys d’història, amb més de 100 premis Nobel i centenars de professors signants d’un combatiu escrit en defensa de la llibertat acadèmica. La influència, que per al sociòleg Max Weber consistia a ser motor de comprensió i acció social, només l’executen en llibertat els privilegiats com Harvard. Molt pocs són els que, mitjançant factors intangibles com la cultura, l’exemplaritat institucional o l’autoritat moral, modulen l’acció social incidint en les decisions dels individus i esdevenen miralls per al món.
Des de dilluns passat ja s’han afegit a la resistència altres institucions de referència, com Princeton, el MIT i Colúmbia –aquesta última pocs dies després d’agenollar-se davant Trump–. No és casual que siguin quatre de les universitats més riques del món, amb una robustesa financera quasi insultant que els permet renunciar als milions de dòlars sota amenaça de l’administració Trump. Harvard, la universitat més antiga i prestigiosa del país, és també la més rica del món, amb un pressupost superior al de quasi 100 països del món, de més de 53.000 milions de dòlars, i, sobretot, amb una poderosa xarxa d'antics alumnes o alumni, la gran majoria membres d'una elit econòmica i social que en perpetuen la capacitat financera. L’exclusivitat empodera, però, com el seu propi nom indica, està a l’abast d’una poderosa minoria.
Darrere d'aquesta capacitat d'exercir la influència hi ha un cercle virtuós –i viciós a la vegada– entre diners, elitisme benpensant i model privat en el sector educatiu. Així és com Harvard, essent una universitat més acostumada a produir presidents que a desafiar-los, reprèn el seu estatus de factor influent iniciant un camí de canvi. Malauradament, aquest s’espera amb comptagotes, perquè si bé l’accés a la influència l’ha donat històricament la tradició, en la contemporaneïtat els recursos econòmics de què la gran majoria no disposa són l’element negociador.
Però des del món acadèmic no podem posar excuses. La solidaritat, la unió i la solidesa en defensa de la funció universal i per al món sencer que la universitat ha fet des de fa mil anys en la tradició occidental són innegociables i un factor de força avui més efectiu que fa uns mesos. En un temps de mercantilització del coneixement en la forma de skills i know-how, l’amenaça totalitària renova el sentit inicial d’aquelles universitats de les ciutats medievals europees: protegir el coneixement i la tradició entre tots els grups socials i gremis. És a les nostres mans.
